La Volta

A Catalunya no hi hauria d’haver cap més gran volta ciclista que la Volta, per molt que Barcelona pagués una milionada per portar la sortida de la Vuelta espanyola en una jornada que es va saldar amb un fracàs sonat, els ciclistes pedalant de fosc, sense llum i anant per terra.

Portar la Vuelta a Barcelona va ser política. L’esport és política, i la Volta, amb més de 113 anys de vida, també ho ha estat. Hi ha anècdotes d’allò més sonades. El 1939, quan el gran Mariano Cañardo va assaborir el seu últim triomf, a la pancarta d’arribada, per si no havia quedat clar, s’hi veia “Año de la victoria. Franco. Franco. Franco.” Durant la postguerra alguns van aprofitar que la Volta creuava sovint la frontera per quedar-se a l’altra banda. Ben fet.

I parlant de Franco, abans que finalment morís, el 1975, en una arribada al Barcarès (Rosselló), un grup de manifestants va rebre el pilot i els organitzadors al crit de “feixistes, feixistes!” donant per fet que aquella cursa estava patrocinada pel govern de Madrid. Resulta que aquell any un dels directius de l’organització era en Joan Rocavert, militant del Partit Obrer d’Unificació Marxista, el POUM, que en sentir que li deien “feixista” es va abraonar sobre els manifestants per recordar-los com s’havia maltractat en aquella mateixa zona molts exiliats republicans catalans, como ara ell mateix. De raons, no li’n faltaven.

Als setanta, quan el mític Miquel Poblet era el president de la secció ciclista del Sants, va haver de trucar de matinada i tirar de la veta de Jordi Pujol i Banca Catalana per pagar els premis. Aquests últims anys diferents governs han hagut d’intervenir també per evitar que la tercera volta més antiga del món –rere el Tour i el Giro– se n’anés en orris.

Però que Catalunya sigui, encara que per pocs dies, un país com qualsevol altre és una cosa que no té preu.