Delors i les majorets

Jacques Delors, un catòlic de “fervor discret”, titulava el diari francès La Croix el dia de la seva mort, a 98 anys. El polític parisenc va ser sindicalista abans d’arribar a president de la Comissió Europea. Entremig va ser conseller del govern, ministre d’Economia i Finances i els qui el van tractar en recorden l’exigència vers ell mateix i cap als altres, fruit del sentit que volia donar a l’acció política. La font de la praxi d’aquest hàbil líder francès era el manament de l’amor cristià. Ho va aprendre a la JOC (Joventut Obrera Cristiana), moviment fundat per Joseph Cardijn, que indignat per les condicions en què vivien els treballadors va crear una estructura per defensar-los i perquè l’Església hi fos present. I, sobretot, perquè fossin els mateixos obrers els agents del canvi i els qui parlessin a altres companys amb un sistema horitzontal de compartir militància. Delors provenia d’una família humil de París. Va aconseguir ser banquer i alcalde, i encapçalar el projecte europeu arribant a firmar el Tractat per la Unió Europa o el Tractat de Maastrich. La seva firma ens ha dut on som. Sense Delors, pare real europeu, la unió no seria una aliança sòlida que és ara.

El ritme de les majorets, que als anys setanta eren molt famoses i desfilaven sempre per festes locals i han anat decaient m’ha evocat el catòlic i socialista Delors i la seva destresa política. Ell movia la batuta amb capteniment, i no li queia. I aconseguia que li seguissin els passos i la música. Volia una Europa liberal però també social. La seva gràcia no era només que sabia ser un home de govern. Delors tenia un plus. Segons Antoine Hérouard, arquebisbe de Dijon, Delors és un dels “lluitadors” per posar els valors de l’humanisme a la construcció europea, que no pot ser només una aliança de carbó o economies. La lectura del text sobre el perdó i la promesa de la filòsofa Hannah Arendt va ser per ell una revelació: “El perdó no és l’oblit i la promesa que les noves generacions alemanyes s’integraran dins la història comuna m’ha convençut completament i he entès que la crida del també polític francès Robert Schuman tenia un alt valor espiritual, no només polític.” Europa amb ànima, amb valors, no només com un teixit jurídic amb saber fer econòmic.

A la llista d’aquelles entrevistes impossibles ja que m’hauria agradat fer, la de Jacques Delors certament hauria anat per aquí. M’hauria agradat saber què en pensava de l’ànima europea d’avui. Una ànima que sembla desinflada davant les pressions de sistemes que prioritzen més els interessos que aquells valors que, malgrat tot, existeixen. I existeixen i ho veiem per exemple amb els meus alumnes, que estan dedicant tot un semestre preparar una proposta per a un projecte europeu que promogui la inclusió, lluiti contra discriminacions diverses i protegeixi drets de col·lectius amenaçats a Europa. Són ells, els estudiants, els qui cada setmana em demostren, amb els papers, les lleis, els socis europeus, les seves idees innovadores, que aquesta construcció és real i és possible. La mobilitat (amb el famós programa Erasmus) que ha permès que la gent es desplaci i aprengui per Europa i que obre els cervellets no només d’estudiants sinó ara també de treballadors i docents és un benefici que no posem prou a la balança dels beneficis de ser europeus.

Els valors, per tant, sobre el paper i amb recursos, hi són i es potencien, però aquella ànima amb majúscula, aquell múscul que hauria d’envigorir les estructures s’anquilosa si no es treballa constantment. Una Europa que ha d’anar al gimnàs de la humanitat cada dia o perd vigor. Davant del cas Navalny ha respost de pressa. Amb Ucraïna, també. Amb Gaza, menys. D’aquí a pocs mesos, el 9 de juny, les urnes europees ens demanaran què volem. És fals que Europa no serveixi per a res. Els agricultors que tallen carreteres saben que serveix per a molt, i que una legislació i uns ajuts poden ser nocius o poden millorar la seva situació. I qui diu pagesos diu qualsevol col·lectiu amb interessos públics pels quals els recursos europeus són una necessitat.

Per votar s’ha de pensar, i no només reaccionar a quatre eslògans que alguns ja estan barrinant. Les frases felices per captar la nostra atenció les pensaran grups de màrqueting que són tan bons per defensar a com per defensar b. El que ens interessa és copsar què hi ha més enllà. Els famosos programes que sembla que ningú no complirà fins que ens adonem que sí, que quan un partit arriba al poder es pot carregar aquella conselleria que no li agrada, o tallar aquella subvenció que semblava eterna. Europa és útil i Europa es fa amb el que vostè decideixi i el que jo voti, perquè per sort i gràcies a qui s’ho ha treballat abans, podem triar. Anant pel món i observant com ens comportem els humans i quines institucions permetem, perpetuem o construïm, la meva convicció europea creix. Tenim limitacions, tantíssimes. Però el que s’ha aconseguit amb gent que creia, i que creia en Europa, s’ha d’agrair. Que no anem sobrats, d’agraïment. I la queixa no construeix, consumeix.