Opinió

Tribuna

Piràmide invertida

“El que aquesta expedició va trobar és un ecosistema exuberant, dotat d’una activitat frenètica, que començava per l’existència de coralls i algues i acabava amb els taurons i altres peixos carnívors

El consens imperant pel que fa a la distribució de mides d’éssers vius en un ecosistema, emparat per l’observació dels ecosistemes que ens envolten, és que formen piràmides molt amples a la base, on trobem un gran nombre d’éssers molt petits, que es van estrenyent a mesura que pugem de mida d’animal, fins a arribar als superdepredadors, els que no tenen depredadors naturals i se situen al capdamunt de la cadena tròfica (qui menja a qui), on la piràmide és més estreta a causa del seu reduït nombre. El fet que, quan un ésser viu se’n menja un altre, només el 10% de l’energia consumida es converteixi en massa corporal del depredador, requereix que cada nivell de la piràmide tròfica s’hagi hagut de menjar preses que, col·lectivament, pesin deu vegades el seu pes total, també sembla corroborar la mateixa conclusió. Per això és tan sorprenent el que Alan Weisman ens explica a El mundo sin nosotros (Ed. Debate, 2008) que una expedició científica es va trobar a l’atol de Kingman (Kingman Reef), situat al bell mig de l’oceà Pacífic, el màxim de lluny possible de qualsevol illa habitada, i on sols un parell d’illetes minúscules emergeixen durant la marea baixa i tot el que paga la pena és sota l’aigua.

El que aquesta expedició va trobar és un ecosistema exuberant, dotat d’una activitat frenètica, que començava per l’existència de coralls i algues combinades de manera sana, que proporcionaven nutrients abundants a tots els peixets petits que se n’alimentaven, els quals, menjant-les, mantenien la població d’algues sota control. Per sobre dels quals, venien peixos cada cop més grossos, fins a arribar als taurons i altres peixos carnívors. La diferència, però, és que a Kingman els superdepredadors constituïen el 85% del pes viu de tot l’ecosistema, efectivament posant la piràmide tròfica cap per avall. A Kingman, els superdepredadors no es veuen pertorbats per l’activitat humana, i poden créixer i sobreviure lliurement. La pressió depredatòria que fan sobre les capes inferiors de la piràmide porta els peixets a reproduir-se molt més ràpidament del que altrament farien. Alguns, com el peix lloro, arriben a canviar de sexe per tal de poder mantenir les explosives velocitats de reproducció. I, alhora, els peixets exerceixen una pressió constant sobre les algues, les quals estan pasturant constantment. El símil utilitzat pels científics de l’expedició era equiparar aquest ecosistema a la gespa dels nostres jardins: com més freqüentment la talles, més ràpidament creix.

Un cop conegut Kingman, aquest cas fa que altres referències a sistemes altament productius a la part alta de les seves piràmides prenguin sentit, com l’existència, encara avui dia, de meros de 150 kg en reserves marines protegides a Cuba, i les referències en els viatges colombins a l’existència de meros de 350 kg i de tortugues de 500 kg, en tan gran nombre que els vaixells pràcticament s’hi embarrancaven. I també les descripcions d’enormes ramats de bisons, ants i cérvols als Estats Units, ramats que trigaven dies, i no hores, a creuar el pas dels carros dels pioners, les quals potser resten apropiadament caracteritzades en la següent descripció, escrita a Sud-àfrica a finals del segle XIX: “L’escena que s’oferia als meus ulls l’endemà excedeix la meva capacitat de descripció. Animals, animals a tot arreu, fins allà on arriba la mirada, tots movent-se i pasturant. No semblava que els animals es moguessin: la meva sensació era que era la Terra que s’estava movent, tot portant els animals a sobre. N’hi havia en quantitats tan vastes, movent-se lentament i constant, tots amb els caps en direcció contrària al vent… Centenars de milers d’antílops, gaseles, nyus i molts altres ens envoltaven completament.”

I també obre la porta a preguntar-se si una tal degradació de la salut i productivitat dels ecosistemes no seria també la causa última de la desaparició dels grans mamífers en els ecosistemes terrestres, juntament amb el fet que fossin caçats pels nostres avantpassats. El lleó de les cavernes, el doble de gran que els lleons actuals; el tigre amb dents de sabre, també el doble de gran que els tigres actuals; el mamut imperial, de 10 tones; els peresosos gegants, de 7 tones... Potser tots van esdevenir irreversiblement inviables quan els seus ecosistemes van esdevenir més improductius, i ja no podien suportar superdepredadors d’aitals dimensions.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.