Infàmia

Fa pocs dies la policia de Buenos Aires va reprimir fortament les persones concentrades a l’entorn del cinema Gaumont, on s’exhibeixen bona part dels films argentins, en protesta davant del desmantellament de l’Instituto Nacional de Cine y Artes Audiovisuales (INCAA). Disfressat com una reordenació, el desmantellament ha sigut decretat per la secretaria de Cultura que el govern de Milei ha integrat al Ministerio de Capital Humano: un invent que, amb un nom que remet a criteris empresarials, es proposa retallar tota prestació pública. Ho ha fet amb un comunicat oficial que, sense voler ofendre la literatura de Borges, mereixeria formar part de la “història universal de la infàmia”. Dictat el comunicat amb el populisme més barat, hi ha molta malícia en voler desacreditar la gent vinculada al cinema argentí donant a entendre que, “chupando del bote”, malgastava diners públics. S’ha de ser molt manipulador per dir que l’INCAA no s’autofinançava, quan és un organisme públic amb la comesa d’ajudar a finançar una activitat en què treballen multitud de persones que aporten obres per a tothom; a més, el cinema argentí, tan divers i imaginatiu, té una gran projecció internacional. S’ha de ser molt miserable per concloure el comunicat amb aquesta mostra de la demagògia més infame: “S’han acabat els anys en què es finançaven festivals de cinema amb la gana de milers de nens.” Com si no poguéssim saber que el sistema que propugna Milei causa misèria, com ara la de molta gent que, sí, l’ha votat creient que la culpa, posem per cas, és de gent barruda que fa pel·lícules.