Keep calm
Catalunya els ho ha espatllat tot
La gran paradoxa del que coneixem com a procés és que ha canviat molt més la política madrilenya que no pas la catalana. I el principal efecte secundari és que la fòbia anticatalana ha ajudat a crear i engrandir una escissió interna dins la dreta nacionalista espanyola, tot creant un partit, Vox, que, d’una banda, impossibilita electoralment una majoria absoluta del PP i, d’una altra banda, elimina qualsevol possibilitat de pacte, no només amb el catalanisme i el basquisme sinó també amb el PSOE. El sistema s’ha espatllat perquè la segona restauració borbònica tenia com a fonament la mateixa alternança partidista que la primera. I així, des del final del franquisme, tots els candidats a beneficiaris del sistema (alts funcionaris, empreses privilegiades pel BOE, candidats a càrrecs de confiança política...) esperaven torn –amb tanta impaciència com es vulgui, però acceptant-ne el mecanisme– sabent que, tard o d’hora, els acabaria tocant. La qüestió és que el procés català ha destruït la màquina perquè ha empès dins un bloc inamovible una amalgama diversa que engloba l’esquerra espanyola i els partits bascos i catalans. A l’altra banda, per tant, només hi queden el PP i Vox, la seva escissió. Milers d’espavilats de la cort de la dreta es veuen travessant un desert que no té límits ni final. I això és el que està fent implosionar l’olla a pressió de la política madrilenya, amb guerres internes dins el deep state que fan aflorar casos de corrupció d’una banda i el contracas d’una altra banda. Un Koldo i un Ayuso. I jutges, fiscals i mitjans esbudellant-se obertament en una guerra despietada pel poder. És això el que hauria d’aprofitar l’independentisme amb una estratègia unitària, en el supòsit que la independència –o, almenys, un referèndum d’autodeterminació validat internacionalment– fos l’objectiu real d’uns partits que es barallen igual que els de Madrid, però per un pastís econòmicament petit i políticament esquifit.