12-M: una paràlisi i moltes incerteses
La firma dilluns del decret de dissolució del Parlament i convocatòria d’eleccions per al 12 de maig dona peu a fer algunes reflexions. La primera, en clau de passat, obliga a constatar la falta de correlació entre la riquesa d’un Parlament fragmentat i la poca capacitat d’entesa dels partits polítics. La conseqüència és que Catalunya s’està acostumant a les legislatures avortades prematurament i sovint inoportunament per al país i per als ciutadans, com ha passat en aquesta ocasió. En aquest sentit, la no aprovació del pressupost i la drecera electoral serà una bona excusa per als partits polítics, però no per a una Catalunya immersa en una sequera històrica, amb una situació crítica de la pagesia, un sistema educatiu que urgeix realimentar, una llengua en retrocés que necessita ajuda i recursos, un tercer sector clau que en depèn per fer de xarxa contra la pobresa estructural creixent i una negociació amb el govern espanyol congelada esperant resultats. La paràlisi provocada per l’anticipació electoral és una esmena en tota regla als partits polítics i als seus líders.
En clau de futur, són més les preguntes que les respostes. És evident que la repressió de l’Estat espanyol ha arrabassat la iniciativa política a la societat catalana i a les forces que l’han representada majoritàriament les tres últimes legislatures amb el projecte sobiranista i l’estat propi com a objectius. És obvi també que la llei d’amnistia, que ahir tot just entrava al tràmit del Senat, ha esdevingut un punt de partida necessari per intentar normalitzar la política catalana i plantejar-se nous horitzons. I en aquest punt només es presenten dos camins que les aliances postelectorals difícilment poden alterar. L’un és el de l’autonomisme tal com l’hem viscut i patit durant quatre dècades, que és el que proposen el PSC i a molta distància la dreta espanyola. L’altre, el de superar aquest marc perjudicial per a Catalunya, que és on es troba l’independentisme i on està la clau d’aquest 12-M. El futur depèn del fet que Junts i ERC siguin capaços de tornar a mobilitzar un electorat entre decebut i defraudat i no ho faran sense un full de ruta engrescador que permeti recuperar la iniciativa política, avançar en la negociació bilateral amb l’Estat i fer passos sòlids cap al seu autogovern i la seva llibertat.