Balada trista de Roger Español

Té tot ell un aire trencadís, de figura humana arrossegada ara allà ara aquí per un fat maligne, de voluntat forta però realitat fràgil, de malastrugança, de víctima del foc enemic, de decepció pel tracte amic, un aire que no vol ser d’home abatut però que, inevitablement, és de desencís, un punt d’amargor i també de tristesa.

“Trist, estic trist i nerviós.” Així es definia ahir Roger Español mentre acabava de lligar una pancarta a dos arbres de la Rambla amb el lema ni oblidem ni perdonem, el pensament fixat en la victòria de l’1 d’octubre però el cap centrat en el gest que estava a punt de fer: retornar la Creu de Sant Jordi a la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, com a representant del mateix govern que feia sis anys que la hi havia atorgat.

Els motius que l’havien portat a fer-se mereixedor de l’alt guardó del país van ser “la seva defensa del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, [...] la lluita cívica per la democràcia i les llibertats fonamentals, [...] mostrar al món els seus valors socials i humans amb coratge i pacifisme, [...] la valentia i el compromís demostrats en la defensa del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya”. Tot això és el que s’hi deia al seu dia en el decret de concessió de la medalla.

Però tot això de l’1 d’octubre queda lluny, “lluny ben lluny la vela blanca”, que podria cantar el polític enyoradís de temps que havien estat millors, o que hauria pogut cantar també en Roger si no s’hagués decidit a arrencar ahir per un altre costat amb uns garrotins, molt improvisats –com mana el gènere–, però també molt pensats, com pertocava fer en un acte de tanta càrrega política.

No es tractava d’arribar a la seu de la conselleria de Cultura, deixar la creu al primer taulell que es trobés i després arrencar a córrer. En Roger volia donar ple sentit a una acció que per a ell era dolorosa –“jo no hauria volgut tornar mai la Creu de Sant Jordi”– i per això va voler explicar-se ajudant-se de la música. Deixant per un dia el saxo i armat amb una guitarra, va començar a cantar recordant que l’1 d’octubre “vam guanyar als del a por ellos, als borbons i als seus xaiets”. Va continuar lamentant que els policies que van venir a donar hòsties aquell dia “ja estan tots condecorats, però no t’has de preocupar, amnistia i a cagar”, i va cloure apostant per seguir amb la mateixa estratègia de lluita i compromís al carrer, lluny dels despatxos on es pacta l’amnistia amb els mateixos que al seu dia van aplaudir la repressió. Per Español la clau és en la lluita, “la clau és a l’aeroport i a Urquinaona”, va cantar.

I la gent que l’acompanyava li va seguir el joc, responent a cada estrofa amb la tornada “el garrotí, el garrotà, de la vera de Sant Joan”, que la cosa per un moment va semblar que era més una festa que no pas l’escenificació d’un divorci entre una classe política i uns ciutadans decebuts amb els seus líders, els mateixos a qui al seu dia haurien seguit a ulls clucs, fins i tot arriscant-ne un, com va fer en Roger, dos i el que hagués fet falta.

Español voldria lluir la Creu de Sant Jordi com un mèrit col·lectiu de tots els que van defensar les urnes. Però ara s’havia convertit en un pes, una amargor, motiu per entonar una trista balada. I no, evidentment, no era això companys, no era això.