Ous i bunyols

He passat els dies de pasqua en un rodal del Baix Empordà, on amb els anys he fet dues menes de relacions: amb els pagesos i amb algun barceloní que hi té casa. Gràcies a aquestes relacions m’he trobat participant en dues cerimònies gastronòmico-populars, pròpies d’aquesta època de l’any.

L’una és antiga: els bunyols. Quan ve setmana santa les pageses es dediquen a fer bunyols –aquí en diuen “brunyols”– i en fan obsequi als veïns. Són bunyols que tradicionalment duen una mica d’aiguardent i pell de llimona, però cada masia hi dona el seu toc. (A Cas Bas s’han excusat, enguany, perquè els seus bunyols tenen poca “malícia”: no convé a la seva salut que siguin massa forts.) Tots són atapeïts, això sí, com escau a la pastisseria popular. Jo sóc un entusiasta d’aquests sòlids productes, quan són fets amb l’honestedat de les matèries naturals.

El que vull subratllar, però, és el costum d’oferir bunyols, com una prova de fraternitat veïnal. Ens hem reunit una colla a menjar-ne, acompanyats de garnatxa, mentre al defora bufava la tramuntana i encara era d’agrair una mica de foc a la llar. Compartir uns bunyols és, doncs, compartir una estona i compartir una conversa, o sigui, una d’aquestes rareses de la nostra antiga cultura que hem de vetllar cada dia més.

L’altra cerimònia en la qual he participat és, per contrast, ben nova en el nostre país: cercar ous de pasqua. Seguint el costum anglès, ja fa anys que una família catalana amb vinculacions oxfordianes organitza l’operació a la seva finca, operació que consisteix en dues fases. Primera: amagar els ous. Es tracta d’ous durs, que han estat prèviament pintats amb diversos colors, i d’alguns ous de xocolata embolicats amb papers virolats. El diumenge de pasqua, al matí, algú s’encarrega d’anar amagant els ous entre les plantes, vora les soques dels pins, i en tot cas a l’abast dels infants, que són els qui hauran de trobar-los. Aquesta és la segona fase. Quan arriba l’hora, els menuts –cada un amb una bossa o una cistella– exploren el sector designat i anuncien les successives troballes amb els crits corresponents.

Després d’una estona de córrer amunt i avall, és absolutament lògic que, un cop acabada la recerca, la gent satisfaci la ganussa que li ha vingut pelant alguns ous durs, posant-hi una mica de sal i bevent uns glops de vi del país.

És una festa ben poc pretensiosa i que per les seves característiques –els ous són un producte autòcton i corrent, la pasqua sol ser un dia de reunió familiar– podria arrelar molt bé entre nosaltres.

L’intercanvi de bunyols i la recerca d’ous són dues manifestacions d’una mateixa voluntat de convivència, dues activitats de participació, i en la situació actual de la nostra societat tot el que sigui fomentar experiències col·lectives em sembla positiu. Hem de començar a aprendre que allò de l’“interès nacional” no s’ha de limitar a la restauració de monuments.