Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
Enllà de la pròpia finestra
Són les dotze en punt –teòricament migdia, encara que no ho sigui des del punt de vista solar– i estic treballant a casa. Finestra enllà veig la casa del davant, a l’altra banda del carrer, i m’adono que en aquest moment hi ha tres dones a les seves respectives terrasses-balcons. Dues munten uns aparells per a estendre-hi la roba, l’altra frega el terra. Ho fan amb els gestos exactes propis d’un ofici ben après.
I em ve l’enyorança –que de tant en tant es repeteix– de no exercir també un ofici manual. M’explicaré: fa un dia de sol, l’aire és agradable, els arbres treuen fulla. Jo he d’escriure, és a dir, he de pensar, he d’oblidar tot el que em volta. Escriure costa, i perdonin que ho digui, sobretot si vols escriure sense pretensions. Cada frase és un problema, i un problema nou. Penso –injustament?– que és més fàcil fregar un rajol darrera l’altre que trobar un mot darrera I’altre. I no vull dir exactament més “fàcil”, sinó més “lliure”. La dona frega, i mentre frega pot cantar, o recordar l’ahir, o imaginar el demà, i de tant en tant s’aboca al balcó i dóna un cop d’ull al carrer. No deixa de ser ella mateixa. És evident que quan escric jo sóc molt jo, però al mateix temps no sóc conscient d’ésser. No em sento “essent en el món”.
Sempre tendim a veure els avantatges de les altres feines. El marit d’aquesta dona, si ara em veiés des de la seva oficina, probablement pensaria que és una sort treballar a casa. L’home que va en un autobús i té per ofici intentar de vendre un article a les botigues es voldria posar, a vegades, en la pell del conductor, que no pot “fracassar”, que ja ho té tot assegurat, avui, darrera el volant; i el conductor d’autobús voldria ser a vegades el venedor que té llibertat de moviments, que pot entrar en un cafè i parlar amb la gent.
No parlo del desig de fer una altra feina per raons econòmiques. Es tracta de la il·lusió del canvi, de creure que la felicitat existeix i que segurament es troba “en una altra banda”. Possiblement és això el que fa que molta gent se senti més o menys desgraciada, o posem insatisfeta: la incapacitat de valorar els aspectes positius de la pròpia situació.
Tanmateix seria bo que tots els treballadors ens poguéssim “compensar” d’alguna manera. Que trobéssim una sortida plural a les nostres necessitats d’activitat, que també són plurals. Llevat dels genis, o dels qui són capaços de concentrar tota la seva vida en funció d’un sols objectiu, la majoria dels mortals som gent que sentim l’enyorança d’allò que no hem fet mai. Una societat menys esclavitzant ens ho hauria de permetre; hauríem de poder posar-nos a prova en aquells terrenys que veiem com un “paradís perdut”. Probablement descobriríem, a la curta o a la llarga, que no es tractava de cap paradís. Però això ja és una altra qüestió. Personalment valoro la vida pel que té de provatura, no de demostració.