Jo, fumador, em confesso…

Es parla molt aquests dies de la conveniència de no fumar, i del Dia Mundial de la Salut que ha replantejat el tema.

Jo sóc fumador, en el sentit que em sento condicionat pel tabac; en aquest mateix sentit no sóc cafetaire ni bevedor. Puc prendre un cafè, i estar-me dies sense prendre’n un altre; una cosa semblant em passa amb l’alcohol. M’agrada el vi, però el de bona marca, i en prenc poc i no regularment; d’això que en diuen “copes”, fa molts anys que no he begut conyacs ni ginebres, i pot semblar estrany però, no essent bevedor, el que més m’agrada és l’aiguardent de fruita, el “marc” de Champagne o d’altres “eau de vie” secs i subtilment perfumats, que són molt forts, molt cars i estan molt ben destil·lats. Això significa que puc estar-me setmanes i mesos sense tastar-los.

El tabac, en canvi, és la meva droga diària. No parlaré ara del mal físic que fa el tabac. Segur que en fa, en general. També és cert que força gent arriba a edats venerables fumant abundosament i amb plenitud de facultats, mentre d’altres persones perfectament morigerades i prudents s’han quedat pel camí, perquè les amenaces a la salut són molt diverses i sovint imprevisibles. Conec alguns vells que mengen tot allò que “no han de menjar”, i estan fruint dels vuitanta i tants anys amb absoluta felicitat. Cada persona té les seves reaccions, i cada organisme la seva capacitat o la seva incapacitat d’adaptació a uns determinats elements.

Sembla que el condicionament al tabac és bàsicament psicològic. Quan em trobo malament, deixo instintivament de fumar i, quan al cap d’uns dies en torno a tenir ganes, és que ja em trobo “normal”. I, realment, això de fumar no és pas normal. Els fumadors de pipa –hereus d’una tradició mil·lenària, com ho proven les pipes trobades entre els vestigis de les antigues civilitzacions– no som tan mal vistos, pels metges, com els fumadors de cigarrets, sobretot perquè no ens empassem el fum. Però compartim, en relació amb el tabac, el mateix esclavatge mental. Creiem que sense fumar “no serem nosaltres”, tot i que milers de persones que han aconseguit de deixar de fumar acrediten el contrari. Som víctimes dels hàbits i, en determinades professions –com és ara la meva, sotmesa a una certa tensió i a un constant desafiament mental–, el tabac és el bastó sense el qual tenim por de no saber caminar.

Ens hem d’avergonyir d’haver arribat en aquest punt. Hauríem de saber fumar de tant en tant, com bevem de tant en tant. Probablement, l’única solució eficaç és l’abstenció radical. Llàstima. Entre l’addició i l’abstinència, jo sóc partidari del “tast” de les coses, del plaer lliure i dominat alhora. I no tan sols pel que fa al tabac.

Diuen que no sé on els no fumadors sortiran al carrer amb una flor al trau, que indicarà la seva condició. Em sembla molt bé. És possible que si l’operació té èxit ens ajudi a reflexionar i ens arribi a fer una mica d’angúnia passejar amb la pipa a la boca.

Ara: siguem conseqüents i confeccionem tota mena de botonets: “Jo no sóc televident”, és a dir, no sóc fumador de serials ni concursats; “jo no sóc…” etcètera, poseu-hi allò de què us hàgiu alliberat. El carrer es pot convertir en un espectacle apassionant.