L’OPA més hostil

La sobtada convocatòria d’eleccions per al 12 de maig ens col·loca de nou en un accelerador de partícules. El curs frenètic i permanentment accidentat de la política catalana fa pensar en un fenomen que Theodor Kallifatides exposa al llibre Una altra vida, encara: aquella successió d’esdeveniments que, de tan ràpids, “ni tan sols tenen temps de convertir-se en història”. Patim, sí, el problema de poder metabolitzar els constants accidents que assoten la Generalitat, una institució concebuda per ser pivot d’un país amb polítiques pròpies, però sempre estroncada en la seva força; una institució noquejada, que es reviscola tentinejant abans de rebre un altre cop (de vegades un cop del seu mateix puny). Ara bé: el desconcert d’una legislatura que es tanca amb l’emblema d’una majoria parlamentària independentista que va optar per l’autoanul·lació, posa molt les coses al seu lloc. Tret del PSC, que (quasi) sempre guanya sense baixar de l’autobús, les altres candidatures, sobretot les independentistes, estaran obligades a oferir missatges clars i creïbles. No crec per exemple que, arribats a aquest punt del drama, l’electorat vibri quan sent a parlar d’un enèsim brindis al sol en forma de proposta de finançament per recaptar els impostos de Catalunya. Vista la falange que formen el poder judicial i un poder polític que no té cap escrúpol a recórrer a la guerra bruta (difamacions, espionatge...), el plantejament d’ara és com trencar aquest patrimonialisme que Espanya exerceix sobre la política, expressió que cristal·litza amb la potestat de decretar un 155 o d’aprovar o desaprovar les iniciatives polítiques del Parlament de Catalunya. Però el gran repte és neutralitzar l’OPA més hostil que l’Estat llança sobre la Generalitat: presentar aquesta institució com una administració retòrica i onerosament impositiva, ja que, al fet de no tenir prou poder ni diners per desplegar competències pròpies, se li suma que, per autofinançar-se, ha de reduplicar imposts a la ciutadania. Som aquí.