Violència pública i privada

Amb la legislació antiterrorista espanyola, a Catalunya ho tenim clar. Al nostre país les protestes i manifestacions pacífiques, sobretot les que tenen una clara consigna independentista, no han estat, no són ni seran mai ben vistes pels poders del règim autocràtic de l’Estat espanyol amb els seus persistents tics neofranquistes. Qualsevol potencial esclat de violència als carrers catalans es converteix ipso facto en violència de facto per al govern dels espanyols, les forces de l’ordre públic i el sistema judicial que els empara. I aquí tenim la doble cara d’unes lleis retorçades: si en les manifestacions pacífiques i cíviques en l’espai públic ja és prou evident que no hi ha cap indici visible de violència física, fora de la que exerceixen els diferents cossos policials de l’Estat, la que té lloc en l’espai privat, sigui violència de gènere o no, esdevé invisible per als que no la pateixen. Certament, l’acte de violència que un individu infligeix a un altre en l’àmbit domèstic, sense causar danys públics ni alterar l’ordre i la pau social –mal que pugui acabar amb homicidi–, a Espanya no es considera en principi alarmant i es “permet” tàcitament. Tal és la perversió i hipocresia maliciosa de la seva violència institucional. I això no hi ha llei d’amnistia que ho previngui ni que ho canviï.