Bambo Yuk

La majoria de talent show són una estafa, però imagino que la gràcia és que el públic no ho noti. El que passa en aquesta edició d’Eufòria és un frau estratosfèric en pilota picada. Comencem: Yuk, 30 anys, Sant Vicenç dels Horts, amant de la música amb missatge, diferent en la mesura que artista (no aprenent de), que es presenta al programa no per cap somni adolescent ni cap collonada per l’estil, sinó a petició dels seus divuit nebots. Se li donen dues cançons de merda i una d’acceptable en tres gales: peces sense melodia i, pitjor, sense fondària, sense personalitat, amb les quals en Yuk no pot demostrar res. Ell és llum, màgia, essència, autenticitat, onada de mar i fantasia, que tanta falta ens fa. Pot saltar i vestir-se de colors, sí: té taules, és un showman. Però l’han disfressat com si fos un clown d’extraradi. I és meravellós, perquè el pallasso té una de les feines més complexes i valuoses del món. Però en Yuk forma part d’un grup d’animació infantil i fa teatre al carrer, i no era allà per escoltar tres vegades en to de mofa: “Ja ens has ensenyat que el pallasso el fas molt bé. Ara volem veure altres coses.” Els collons d’un toro. Ell no va triar ni la “roba” ni les “cançons”. Faríeu bé de buscar tot el que ha fet en Yuk abans del programa dels ous. Sabreu que és un artista fet i dret, que té un projecte ferm i discos publicats, que compon i canta quelcom més elevat que I don’t care, una pseudocançó amb només dues estrofes miserables. Yuk és excentricitat positiva, amor a dojo i, sobretot, un artista de botes a barret massa bo per al music-hall anèmic que és Eufòria.