D’èpica no se’n viu

L’èpica és un gran esquer electoral, i més en un país com el nostre, on els símbols han hagut d’aguantar la torxa de la nació durant dècades. Si hi afegim la càrrega emotiva de tot el que vam viure el 2017, és lògic que Junts apel·li a la il·lusió del retorn del president Puigdemont de cara a les properes eleccions del 12 de maig. Però l’èpica, igual que la ironia, necessita còmplices. I m’atreviria a dir que cada vegada hi ha menys persones que vibren amb la retòrica grandiloqüent i, en canvi, cada vegada n’hi ha més que esperen concrecions. Votants que demanen, en definitiva, que se’ls tracti com a majors d’edat ara que tots ja hem après que la independència no serà ni fàcil ni ràpida. Els exiliats han fet una gran feina per desmuntar la farsa de la justícia espanyola i per teixir aliances internacionals. I, després de sis anys i mig, és imperant que tornin el més aviat possible, que puguin presentar-se i exercir els càrrecs institucionals que la ciutadania els encomani. Però, per ara, el que és segur és que quan finalment tornin trobaran una Generalitat autonòmica i un moment molt delicat per a l’independentisme, que segons l’enquesta del CEO d’aquesta setmana ni tan sols suma majoria. Volem que tornin, sí. Però també volem saber, sentimentalismes a banda, què faran un cop siguin aquí, amb quins socis i amb quines eines. Com es culmina la feina de l’1 d’Octubre. Com farem el que no vam fer llavors si, a sobre, ara som menys. Com lliga l’èpica amb un procés de negociació amb l’Estat. Si els votants aconseguim que aclareixin aquests dubtes, aleshores això sí que serà èpic.