Ser objectius també té un preu

Bé, deixeu-me puntualitzar el títol: intentar ser objectius té un preu. El dimarts 14 de desembre va aparèixer a la portada de l'edició de Comarques Gironines d'El Punt un titular que deia: “Protesta amb mascaretes contra la pudor a l'oficina del SOC de Salt”. La notícia anava il·lustrada amb una foto en què es veien unes persones de raça negra que eren ateses per una funcionària. En Joan Gratacós ha vist en aquesta informació un substrat racista, segons em diu en un correu electrònic que m'ha enviat. Diu en Joan: “Qui o què provoca la pudor a l'oficina del SOC? Una mirada ràpida fa pensar que són justament els immigrants de la foto, els que fan pudor. El text aclareix que la culpa la tenen “l'acumulació de gent en pocs metres quadrats, l'ambient carregat i una ventilació deficient”. Estem davant d'un tema delicat que els periodistes han de tenir sempre al davant si no volen, precisament, caure en un racisme fàcil. Amb la direcció del diari vam analitzar seriosament aquesta informació, intentant ser al màxim d'objectius, cosa que reconec que no sempre és fàcil. Parlem de la foto. El fotògraf va desplaçar-se al lloc dels fets per fer una foto que il·lustrés la notícia. Va arribar-hi, es va fer càrrec del problema i va complir la seva tasca. La gent que hi havia en aquell moment a l'oficina eren els que surten a la foto, ni un més ni un menys. I segur que no hauria canviat gaire el panorama si s'hi hagués passat tot el matí. Els que hem anat vivint la situació de prop, sabem que Salt s'ha convertit en els darrers anys en un feu d'emigrants –arriben a superar, crec, el 50% de la població–. Fer una foto en una oficina a la qual van particularment els emigrants i voler que no n'hi surti cap seria una tasca gairebé impossible. En aquests casos, què s'ha de fer?, ens preguntem amb la direcció del diari. Doncs, el que fem sempre: fer la foto i que surti la gent que hi ha. Fer-ho diferentment sí que seria manipulació. Seria com si en ple estiu volguéssim fer una foto de la Sagrada Família de Barcelona sense que hi sortís cap japonès. En Joan reconeix que les portades no les fan, com diu ell mateix, persones becàries ni estudiants de periodisme, i es pregunta: “Com és possible que a aquestes persones (se suposa que professionals de la informació que segueixen un codi ètic) se'ls acudeixi publicar en portada la foto esmentada amb el titular citat més amunt? Ells i elles saben més que ningú que ni les imatges ni el llenguatge no són innocents!”. Estic d'acord amb en Joan que moltes vegades es busca la foto sensacionalista, el fet curiós, però sincerament, en aquest cas em sembla que s'ha actuat amb naturalitat i fins i tot diria que amb objectivitat. I pel que fa al text, crec que s'han deixat ben clares les causes de la pudor. Tots els que passen per l'oficina hi deixen olor, és clar, i els immigrants, també. Així de senzill i i així de trist.

He rebut més correus electrònics, cosa que agraeixo pel bé del diari. Ho repeteixo una vegada més: cal que siguem molt crítics si volem que el nostre diari se superi dia a dia. A en Josep, un habitual d'internet que ens omple de correus cada dia, no li sembla bé que en el diari del dia 21 de desembre s'escrigui “s'ha girat la truita”. Ell creu que les truites només es tomben i que, per tant, cal dir “s'ha tombat la truita”, ja que “si gires la truita i no la tombes, quedarà crua d'un costat i cremada de l'altre”. Ho he consultat amb els lingüistes del diari, que m'han confirmat que es pot dir “girar-se la truita” en el sentit de canviar radicalment l'estat de les coses, una situació política, etc. Sabem que el català, com les altres llengües, té les seves peculiaritats, i per a mi aquesta n'és una. Jo, al meu poble, a la Garrotxa, et diré, Josep, que tota la vida hem girat la truita, i recordo que moltes vegades la meva mare, que tenia feina, em deia “Josep, gira la truita”, amb el sentit que dius tu de tombar. Aquí sí que cada terra fa sa guerra.