Només som set

Ho vaig sentir dimarts passat i encara no m'ho acabo de creure. A Barcelona hi va haver una trobada de defensors del lector, del radiooient, del televident i de la defensora de la igualtat de tot l'Estat, i només érem set: un d'Andalusia, una de Madrid i cinc catalans, encara que una periodista barcelonina exerceix el seu càrrec per a El País, que té la seva seu central a Madrid. Total, quatre periodistes catalans i tres de la resta de l'Estat. La trobada la va organitzar El Periódico de Catalunya i la inauguració va ser presidida per la ministra de Sanitat, Política Social i d'Igualtat, Leire Pajín. La meva primera sensació va ser de frustració. Estava segur, seguríssim, que érem molts i molts més. Deu ser perquè ens hem familiaritzat tant amb aquesta figura a través d'El Punt, després de tants anys de llegir periòdicament les intervencions del defensor del lector, que ens costa d'entendre que altres mitjans no la tinguin. He parlat de la primera sensació, però n'hi ha una altra: és saber que un diari dels que en dirien “de províncies” està entre aquests set mitjans que donen la paraula als seus lectors, radiooients i televidents. Us ho confessaré amb tota sinceritat, em vaig sentir gran, important. No per mi mateix, que sóc un simple escollit pel consell editorial per exercir aquest càrrec, sinó pel que significa per a El Punt, un diari local, escrit íntegrament en català, que intenta cada dia que passa ser més autèntic, estar més al costat dels seus lectors, donant-los la paraula i agraint-los que ens diguin el que els agrada i el que no els agrada, les coses que fem ben fetes i les que creuen que no fem bé. La veritat és que no coneixia la ministra Pajín, però reconec que va dir coses interessants, i es va mostrar totalment identificada amb la nostra tasca de defensors dels lectors.

Llavors jo em pregunto: per què tants i tants mitjans escrits, de ràdio i televisió no tenen la persona crítica que ajudi a millorar el producte, per tal que sigui cada cop més professional, més variat en les seves opinions i tan objectiu com sigui possible en les seves informacions? No interessa, així de clar. Només cal ser un lector habitual de diaris i revistes, o ser oient o televident d'emissores de ràdio i televisió per adonar-nos que en molts i molts d'aquests mitjans no hi ha cap voluntat de ser controlats per persones de fora de les seves empreses. Només llegint els articles d'en Jordi Soler en El Punt, que sol analitzar els disbarats que es diuen en el tema concret de Catalunya en diaris madrilenys veiem clarament que faria molta falta un defensor del lector que posés al descobert els errors imperdonables en què cauen, lamentablement amb nocturnitat i traïdoria. Hi ha mala fe? Doncs deixeu-me dir-ho ben sincerament, sí. Molts mitjans saben que adoptant certes posicions tindran molts més lectors, i tiren pel dret sense cap mena d'escrúpol. Com podrien justificar notícies claríssimament manipulades, voluntàriament manipulades, si tinguessin una persona que intentés fer una anàlisi objectiva dels seus mitjans?

En la taula rodona que va tenir lloc al Macba de Barcelona, entre els set representants dels defensors, recordo que vaig dir que, malgrat que sóc anarquista per principis i per forma de ser, obligaria per llei tots els mitjans de comunicació a tenir una persona a la qual almenys els lectors poguessin recórrer quan senten ofesos els seus drets. No es farà, ja ho sé. I així anirem manipulant i manipulant sense cap mena de remordiment. En la trobada va quedar ben clar que la tasca dels defensors resulta positiva. Cadascú de nosaltres vam poder explicar resultats generalment ben positius per als lectors, radiooients i teleespectadors. També va quedar ben clar que es tracta d'una feina que no és gens fàcil. El defensor es troba entre una redacció a la que no li és fàcil reconèixer que s'ha equivocat -som humans i sempre ens és difícil baixar del burro- i uns lectors que no sempre tenen la veritat. I que quedi clar, el defensor també es pot equivocar. Com s'equivoquen els jutges. Però, malgrat tot, és una bona garantia per al lector que hi hagi una persona que quan sorgeix un problema en el mitjà hi pugui recórrer i que sàpiga que almenys farà tots els esforços possibles per mirar de treure'n l'entrellat. En la taula rodona va quedar ben clar que la tasca dels defensors és complicada. En la majoria dels casos, són periodistes del mateix mitjà els que exerceixen el càrrec, fet que té uns avantatges –ja coneix bé el terreny–, però te l'inconvenient d'haver d'enfrontar-se amb els companys amb els quals haurà de tornar a treballar quan se li acabi el temps pactat. Aquest, però, no és el cas d'El Punt. El defensor del lector és escollit per unanimitat per la junta permanent del consell editorial i fins avui ha estat sempre una persona aliena a la redacció. En el meu cas, he estat de ple en el diari, fent gairebé totes les tasques, des de redactor en cap fins a director i també durant uns anys responsable de l'edició de la Catalunya del Nord, però actualment estic oficialment jubilat, per tant allunyat de les tasques redaccionals. Puc afirmar que haver treballat en la redacció del diari una bona colla d'anys m'ajuda per conèixer el producte i moltes vegades per endevinar el que pot haver passat quan algun lector es queixa d'algun tema.

Acabo. Vaig tornar satisfet de Barcelona. Vaig veure que els lectors d'El Punt formen part d'un diari seriós, que no té cap problema de reconèixer que s'equivoca quan s'equivoca. Aquest és el camí per anar fent un bon producte, cada vegada millor. I vosaltres, lectors, teniu un paper imprescindible. Necessitem les vostres opinions.