el defensor del lector
El canvi és obra de tots
Molta gent m'ha parlat del tema dels “indignats”. I, la veritat, la majoria, bé. Els fets del Parlament van ser un error i em sembla que ho ha reconegut tothom. No he trobat gaire ningú –no vol dir que no n'hi hagi– que se m'hagi queixat del tractament que el diari ha fet del tema. Com em correspon fer, he seguit el tractament que se n'ha fet dia a dia, i em sembla que hi han tingut cabuda totes les opinions, però en general la posició del diari ha estat de solidaritat amb la gent que ha dit prou. I crec que s'haurà de fer molt més. Hem arribat a un cul-de-sac que ja no té sortida. Els poders econòmics diuen que volen sortir de la crisi, però la veritat és que l'únic que els interessa són els comptes de resultats. Aquests dies he llegit informacions sobre els beneficis d'alguns bancs, i la veritat és que també m'he indignat. A casa meva quan hi ha crisi no arribem a final de mes. Hem d'anar retallant d'aquí i d'allà, i tot i així no ens en sortim. Els bancs i els grans poders econòmics continuen pagant als seus dirigents quantitats enormes de diners com a sous o altres conceptes. I, mentrestant, es va retallant del que és superflu i del que és necessari. Els mitjans de comunicació, els escrits però sobretot els audiovisuals, crec que s'hauran de mullar. Dilluns passat sentia un responsable de banca, Joan Melé, que al canal 33 deia sense embuts que això no pot continuar. I ho diu un home de seny, l'Arcadi Oliveres, cada cop que té l'ocasió de fer en públic una anàlisi de la situació. Si volem que desapareguin els alts índexs de desocupats, si volem que tothom pugui portar un ritme de vida suficient, s'ha de plantejar en profunditat el problema des dels sectors socials i polítics, trencant amb els que no volen que les coses canviïn. El principi d'uns tot i els altres res, ja no val. Certament, i molts lectors m'ho han comentat, els indignats no tenen les solucions. I també és cert que hi ha molt d'il·luminat, en aquest món. Però almenys hem pogut i podem veure que molta gent ha sortit del menfotisme i protesta per una situació indignant. Tot plegat caldrà canalitzar-ho, i els mitjans de comunicació, crec, hauran de prendre iniciatives i donar suport als que seriosament volen que la societat faci un gir de 180 graus. El primer que cal fer és deixar parlar els que tenen idees i que ofereixen solucions noves. I per això s'ha d'exposar amb tota la cruesa la realitat que vivim. I tots plegats, certament, hem de pensar que aquell estat del benestar que se'ns havia pintat com a assequible no ho és. Hem d'aconseguir viure bé, hem d'aconseguir que a ningú no li manqui el que és necessari. I només hi ha un camí: repartir. Sincerament, crec que hem entrat en una via de la qual ja no podem sortir. Com a defensor del lector d'El Punt, demano al diari que tingui les portes molt obertes a iniciatives que parlin, tocant de peus a terra, de solucions realistes. No sóc cap economista, però havent-ne sentit molts, crec que, de solucions, n'hi ha. Posem fil a l'agulla.
Ha mort Carles Navales
Divendres passat, al matí, llegint un diari d'àmbit estatal, em vaig assabentar de la mort del polític i sindicalista Carles Navales. Em va sobtar. Era a l'estació esperant el tren i va tenir un atac de cor que li va provocar la mort fulminant. Vivia a la rectoria de Colomers i havia estat l'home de confiança de Pere Navarro quan aquest era el governador civil de Girona. Haig de reconèixer que la notícia em va sobtar, ja que em va traslladar a la meva joventut quan feia informació laboral per al Mundo Diario i en Carles Navales, un jove de 22 any, feia anar de bòlit l'empresa on treballava i la policia. Pràcticament cada dia em tocava anar al Baix Llobregat a fer informació, perquè anaven d'una vaga a l'altra reclamant millors convenis i millors condicions laborals.
L'endemà de llegir la notícia vaig trobar al mateix diari un llarg escrit de Santiago Carrillo en el qual elogiava el seu amic de tota la vida. Deia textualment: “Ha mort un dels meus millors amics catalans”. I a El Punt no en vaig veure res. En vaig parlar amb el director del diari, i em va reconèixer que l'havien vessat. Sense embuts ni excuses. El que n'havia de fer una necrològica no la va fer, i la gent que l'havia conegut i tractat de la redacció no se'n van assabentar o va considerar que no era notícia. Mala sort, tots ens equivoquem i fallem en la vida. No hauria de passar, i menys tractant-se d'una persona que vivia a les comarques gironines i havia ocupat un càrrec polític. Me'n vaig assabentar per un diari de Madrid. No vull ara fer valoracions de la persona, no és el tema, simplement que el diari ha hagut de fer el mea culpa per no haver donat la informació. No val a badar. Que serveixi per a una altra vegada.
