L’home que fuig

La cartel·la la descriu com una cursa d’automobilisme dels anys deu, i la imatge, copsada per Antoni Rosal Grelon, mostra en efecte una carretera polsosa, amb un bòlid al fons just quan deu ser a punt de derrapar per agafar la corba, però allò que atrau de la fotografia és la taca esborradissa de l’home que acaba de travessar a grans gambades davant la càmera, amb mig peu ja fora de camp, la camisola que voleia i un fregadís de rocs i sorra darrere seu. És una de les fotografies amateurs d’abans de 1936 que Núria F. Rius ha portat a l’exposició La càmera domèstica, de la Fundació Mapfre, i potser no és de les més impactants ni de més valor etnogràfic per entrar en l’imaginari de la vida quotidiana que va contribuir a fixar l’accés popular a la fotografia, però té una força que atrapa. La cursa, ben mirat, queda dita amb un sol vehicle dipositat a la llunyania, a punt de desaparèixer rere la corba però encara present, fixat com una permanència en el paisatge, mentre que l’espectador que travessa corrent el camí de terra, potser per esquivar un altre cotxe que no apareix a escena, és tot ell una fugacitat en moviment, un cos desfent-se, un registre de vida en curs. L’intrús que irromp de sobte a l’enquadrament, i a qui potser va maleir Antoni Rosal en el moment que premia el disparador, acaba sent el millor col·laborador de la fotografia. No hi ha posa, ni aura, ni quasi paisatge ni esdeveniment, només aquest camí de pols que es perd a l’horitzó, i un espectre que hi compareix, una volva de neu, una borra enduta pel vent, la flama d’una espelma just abans d’apagar-se.