Votar senzill

Fa uns dies que en Jordi Basté torna a parlar de la futbolització de la política. Ho diu en negatiu, com una crítica. I s’entén perfectament. Fa una colla d’anys que som en aquesta situació. Com que hi estic d’acord, no voldria contribuir-hi. Però per als que tenim la sort que ens encantin el futbol i la política –crec sincerament que és una sort– és complicat no caure, almenys de tant en tant, en la temptació d’explicar una cosa d’un àmbit recorrent a una imatge de l’altre àmbit. Ara que fa vuit anys de la seva mort, citaré Johan Cruyff, l’home que ha dut el Barça als èxits més alts i a qui, tot i això, el barcelonisme no sempre ha fet cas. Fins i tot l’ha contradit. A l’independentisme li passa el mateix. Cruyff deia “jugar al futbol és senzill, però jugar un futbol senzill és la cosa més difícil que hi ha”. En el cas de l’independentisme podríem dir que votar és senzill, però que aconseguir que voti senzill és la cosa més difícil que hi ha. Som experts en el vot sofisticat. El “ja em va bé que guanyi aquest, però votaré l’altre perquè pugui estar condicionat” és molt dels catalans. També ho és molt la desconfiança estil “si els diaris –de Madrid– diuen això, no els puc votar”. Amb aquesta lògica estranya l’independentisme ha assolit resultats lamentables després de comportaments electorals impensables en qualsevol altra part del món, com per exemple no votar el president Mas o l’alcalde Trias pel que deia El Mundo. O no votar Junts pel Sí, pensant que era millor posar el procés en mans de la CUP i no de l’operació política més important del segle, que va aglutinar el 90% de l’independentisme polític i civil en una mateixa candidatura. No s’entén gaire. Hi ha moments que si els països volen guanyar no poden fallar. L’anunci de la candidatura del president Puigdemont després de sis anys i mig d’exili és un d’aquests moments. Tant de bo entenguem com d’important és votar senzill per guanyar.