Torna l’esperança
Possiblement m’agafo a una taula de salvació quan m’il·lusiono de nou amb la lluita, sempre pacífica, per defensar la meva terra. Ben segur que les ganes em guanyen molt més que la realitat que es planteja i no em toquen del tot els peus a terra; no obstant això, m’encanta levitar per una causa justa. No es pot negar que l’ímpetu i la bona voluntat del president a l’exili per tal d’intentar esmenar errors polítics i acabar la feina escapçada, sense excloure ningú amb els mateixos anhels, ens han obsequiat a molts amb esperança i aire renovat. Feia massa temps que estàvem desinflats d’entusiasme i d’emocions patriòtiques per enorgullir-nos, i enyoro aquest sentiment tan genuïnament arrelat. També, i sobretot, ens faltava la credibilitat política; els partits que han anat desfilant s’ho han ben guanyat a pols. La jurídica fa temps que la vàrem perdre i em temo que molt han de canviar les coses perquè la puguem recuperar. Tanmateix, a hores d’ara es fa palès que, si algú està prou preparat i disposat a deixar-hi la pell amb totes les conseqüències per cicatritzar la ferida oberta del poble català, aquest és sens dubte el president Puigdemont. Negar l’evidència és no veure-hi més enllà.
Girona