Cerdà, entre la pancarta i la placa

Ildefons Cerdà té una legió de fanàtics a la ciutat de Barcelona. Al número 188 del carrer Girona, per exemple, els veïns fa temps que hi tenen penjada una petita pancarta amb la sorprenent llegenda “Cerdà, sí; Colau, no”. És una proclama agosarada, d’una contundència excessiva, i alhora és una comparació quasi impossible. No es pot fer un cara o creu que enfronti dos personatges de dos segles diferents, amb reptes diferents a solucionar, o potser no tant, perquè segons com es miri a l’enginyer Cerdà i a l’alcaldessa Colau els movia el mateix propòsit de sanejar la ciutat, donar-li espai i aire.

A mitjan segle XIX, l’urbanista va aportar una solució al col·lapse humà d’una Barcelona que vivia amuntegada dins de les muralles, mentre que la primera batllessa de la capital catalana serà recordada, entre altres coses, per haver-se atrevit a pacificar els carrers de la ciutat, eliminant-hi els fums, plantant cara a l’estesa cultura de l’automòbil, aquella que diu que cal anar amb el cotxe fins a la porta de casa. Dues personalitats històriques, un mateix propòsit, però dues lectures diferents sobre la seva obra: l’una, de reverència a l’enginyer que va pensar una ciutat quadriculada; l’altra, de crítica sagnant a l’alcaldessa que va somiar una ciutat descontaminada.

La pancarta Cerdà versus Colau està posada al costat d’una estelada. Són dues reivindicacions que no tenen res a veure, però aquesta és la realitat, i també ho és que la bandera independentista penja d’aquest balcó amb vocació d’irreductible, perquè hi és, com a mínim, des del 2012, segons es pot comprovar a la font inesgotable d’informació urbana que és Google Maps.

Aleshores, aquest punt del carrer Girona era un més de l’Eixample, amb dos carrils de circulació per a vehicles, un per a bicicletes i un quart per a aparcament en cordó. En canvi, el 2024 aquest mateix tram ha quedat integrat en el que es coneix com a superilla, carrer que s’ha guanyat per als vianants. Entre un moment i l’altre, hi va haver un gran debat ciutadà sobre la conveniència o no d’alterar la configuració dels carrers tal com els havia previst Cerdà, debat que a hores d’ara sembla que ha acabat guanyant Colau si s’escolten els comentaris majoritàriament de satisfacció dels veïns que hi passen i s’observa la falta de crítica política a l’obra ja acabada.

Però és evident que encara queden balcons indignats que, si més no, poden trobar consol en l’actual alcalde de Barcelona, gens partidari de penjar estelades, però sí de criticar Colau. L’Ajuntament que presideix Jaume Collboni va fer públiques ahir novetats en el nomenclàtor de Barcelona, una de les quals consisteix a posar una placa a l’edifici del número 49 del carrer Bruc en homenatge a Ildefons Cerdà.

Amb la iniciativa, es dona satisfacció a una petició del Col·legi d’Enginyers, que va demanar posar aquesta placa on Cerdà va viure entre el 1865 i el 1876, any de la seva mort. Eren altres temps. L’Eixample era un barri incipient i a ningú li passava pel cap que un dia estaria a punt de morir d’èxit per l’amenaça d’un artefacte anomenat vehicle a motor que va començar a circular per Barcelona el 1899. Pancartes a favor de Cerdà, sí, però en contra dels cotxes, també.