Més cultura, si us plau

La fragilitat del món actual és una realitat generalitzada. Resumint, podríem diferenciar una doble inseguretat: la del món material i la del món cultural. Formen dos pols oposats i complementaris. Si acceptem aquest plantejament, sens dubte el més cridaner és la feblesa del món material en què vivim. Cal simplement recordar les limitacions, els patiments i els trencaments que ocasiona la precarietat econòmica a conseqüència de no arribar econòmicament a final de mes, la fragilitat laboral, o l’exclusió social. Els més perjudicats d’aquesta situació són els que viuen contínuament sota l’amenaça de quedar-se sense sostre o bé simplement els que viuen metafòricament sota un sostre de paper de cel·lofana. És la feblesa del món material actual. Però sens dubte no és l’únic tipus de feblesa que genera el món contemporani. Un altre tipus de feblesa és la precarietat cultural en què estem immersos i que ens aboca a la superficialitat emotiva, la manca de sentit crític i l’efimeritat d’objectius vitals. Si la fragilitat del primer àmbit és escandalosament visible, aquest segon àmbit és exageradament invisible, ja que afecta el nostre món interior i la nostra maduresa o immaduresa sentimental i intel·lectual.

Tot fa pensar que progrés econòmic i progrés humà no solament han de millorar cada un d’ells per separat, sinó que han de progressar conjuntament. Històricament, trobem exemples interessantíssims de bona harmonització de progrés econòmic i progrés cultural. És de tots coneguda l’explosió econòmica i cultural de la Grècia clàssica de Pèricles o bé, ja en el nostre país, els períodes de creixement material i enfortiment espiritual del període baixmedieval amb el gòtic, o el sorgiment de la burgesia industrial catalana amb el modernisme. Una situació semblant es repeteix en el període de la República amb l’esclat de les avantguardes a Catalunya. Llavors tot fa pensar que aquesta relació entre progrés econòmic i creativitat cultural és directa, tant en positiu com en negatiu. Unes situacions històriques notables que contrasten amb l’actual moment de la societat catalana marcada per la precarietat econòmica i l’ambigüitat cultural. Si en el primer cas són relativament clars els objectius, els mètodes i les conseqüències (molts científics, investigadors, economistes i voluntaris socials no paren de recordar-ho), en el segon cas tot és més ambigu i difús, però en cap cas menys important (en aquest àmbit, els pensadors, creadors, artistes i lletraferits també fan el que poden).

De tot plegat cal destacar alguns autors brillants que posen les bases per millorar la relació entre materialitat i culturalitat. Són molt interessants alguns pensadors de la ciència, com Feyerabend, que defensen que la ciència i la tecnologia són importants però mai definitius, posant límits al materialisme omnipresent. I encara van més enllà quan parlen del sentit alienador de la tecnologia pura actual que empobreix perquè potencia el pensament únic, davant la diversitat de la gent. D’altra banda, autors de la creació cultural són igualment interessants, com per exemple Pi de Cabanyes, quan defensen que l’art ha d’interpel·lar, inquietar, incomodar i provocar a tothom perquè surti de l’estat consumista, materialista i de sopor actuals. I sobretot quan defensen una cultura més quantitativa i qualitativa en què tothom ha d’expressar els seus sentiments i pensaments veritables.

És clar que hem de recompondre la vulnerabilitat, la precarietat i l’autoestima de les persones afermant tant la riquesa econòmica de tothom, però, sobretot, potenciant la riquesa cultural de tots. I que sigui la major possible, si us plau!