Els caixers bancaris han de ser servei públic

És materialment impossible viure amb normalitat, aquí i avui, sense disposar de serveis bancaris. Des de finals del segle passat les entitats van desplegar estratègies per ser percebudes com a imprescindibles per al ciutadà. Van pugnar per aconseguir prestar un servei públic –en tant que imprescindible– i van triomfar, però, paradoxalment, el seu replegament des de la crisi financera que va esclatar el 2008 ha arribat a uns extrems incompatibles amb la prestació d’aquest servei públic, que havien monopolitzat des de l’àmbit privat a partir de la desaparició de tota banca pública i de l’extinció de la dualitat banc/caixa d’estalvis. Ara mateix, les entitats només enfoquen el seu negoci a l’increment de beneficis via digitalització –un ERO encobert– per tancar oficines (un 73% des del 2008), acomiadar personal i eliminar l’atenció personal. Fins i tot al preu de desmuntar caixers automàtics, l’únic punt de contacte que tenien molts habitants de la Catalunya rural, justament la més envellida i la que topa amb més obstacles per capacitar-se digitalment. Iniciatives com la de la Diputació de Barcelona –i abans la del govern– per acostar oficines mòbils a aquests municipis sense caixer són d’aplaudir, però és inadmissible que els costos repercuteixin en els comptes públics –perquè les entitats s’escapoleixen d’assumir que aquest és un servei públic–i en l’usuari final, que pateix una discriminació inaudita en funció del lloc on viu. Són 503 municipis els que no tenen ni un caixer per facilitar les operacions bancàries elementals, però en la lògica mercantilista de les entitats, ‘només’ són uns 250.000 ciutadans afectats i el cost unitari d’acostar-los aquest servei, és clar, perjudicaria els seus comptes d’explotació. Com passa sovint, la solució és legislar. Des de fa poques setmanes, i a instàncies del Parlament, el Congrés dels Diputats promou una llei estatal per garantir que tots els municipis tinguin com a mínim un caixer automàtic d’una entitat bancària amb caràcter permanent, amb el cost d’instal·lació i de manteniment a càrrec de l’entitat bancària. És tan de sentit comú que només l’extrema dreta s’hi ha pronunciat en contra. Ara el que cal garantir és que no tingui cap cost per a l’usuari.