‘Gracieta, per servir-la’
Mònica Soler ha projectat una mirada humil i de proximitat sobre les coses, les persones i els seus gestos i vivències quotidians
És com s’anomena la darrera novel·la que publica Mònica Soler Ranzani, figuerenca i també barcelonina, neta d’un diplomàtic forà. Segurament ser empordanesa, viure a Barcelona i tenir certa socialització italiana són tres potes del moble literari que l’escriptora va configurant. La quarta pot ser el món femení, decisiu en les cinc obres que porta editades: Les nits de Lola Pàton, 2014; L’amant catalana de Mussolini, 2016; La melodia blava de la memòria, 2018; Lluna de nacre, 2021, i aquesta darrera, Gracieta, per servir-la.
Gracieta..., a la manera de La plaça del Diamant, consisteix a posar tot el relat en la veu d’una portera d’escala de pisos de l’Eixample. És el personatge que va fer-se arquetípic en el barri de Sardà i amortitzat a finals del segle XX; Gracieta, pessimista i conformista, n’és una més. Vinguda de comarques, pobra i en aquest cas vídua, pàgina a pàgina va teixint la tela d’aranya que atrapa el microcosmos de l’escala que serveix. El relat que ens fa de tots els catifets interpretats pel mobiliari humà que respira a cada planta, ens el serveix repartit per pisos i personatges, sobretot femenins, des del seu cubicle. Això permet a la narradora, amagada al seu darrere i segons la seva perspectiva, de repassar si no totes, gairebé totes les cares del prisma de la condició humana, convenientment passades pel sedàs moral de la portera. Hem dit Rodoreda, sí, però sense dramatisme perquè la Gracieta diu coses com que un va morir d’una parada multiorgàsmica; que ha pres una aspirina fluorescent, que a X el tenen a cures intempestives; que mossèn Cinto té un manolito a la Diagonal, o que un músic “tocava l’entrecuix a una marquesa. Ai! Vull dir el contrabaix, és ben bé que no es pot fer dues coses alhora”. I, amb Galí Maties, una complicitat amb Figueres.
Amb una llengua atractiva que ens manté aferrats al papalloneig discursiu de la Gracieta, Mònica Soler ha projectat una mirada humil i de proximitat sobre les coses, les persones i els seus gestos i vivències quotidians que tots tenim o hem tingut més a mà. Afegim-hi que, com Pla, tracta de posar raó i veracitat al caos incomprensible de la vida real com un remei que ens pot retornar la pau i l’assossec.
