Professionals a Catalunya Ràdio i TV3

Finalment, s’ha desencallat la negociació entre els partits polítics. Amb la retirada de David Madí s’ha pogut consensuar un equip de dotze persones que dirigiran a partir d’ara la reformada Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). En l’any en què TV3 i Catalunya Ràdio celebren 25 anys d’existència, la nova llei de la Corporació havia de servir per despolititzar uns mitjans que són la principal eina del sector públic per difondre la cultura catalana i la nostra manera de ser. Dolgui a qui dolgui, TV3 ha sigut i continua sent alguna cosa més que una televisió.

La despolitització, malauradament, no s’ha aconseguit en el procés de nomenament dels nous membres de la CCMA. Els candidats han estat nomenats pels partits i el perfil professional d’alguns d’ells s’allunya molt del nivell que seria exigible per a càrrecs que, a partir d’ara, seran també executius. Els membres de la CCMA haurien de ser periodistes, experts en comunicació o gestors d’empreses audiovisuals. Aquest tipus de professionals existeixen. Hi són i treballen en aquests moments tant a les mateixes TV3 i Catalunya Ràdio com en mitjans privats, en fundacions o universitats o en empreses del sector. Els nomenaments hauria d’haver estat per consens davant de currículums que no admetessin discussió per la seva solvència i trajectòria. En canvi, ara tenim una reproducció en petit del Parlament de Catalunya, on cada membre representa, bàsicament, un partit polític.

Els noms dels directors de Catalunya Ràdio i TV3 seran claus per calibrar si s’ha volgut professionalitzar la gestió d’aquestes emissores o, senzillament, es fa un exercici d’equilibrisme polític per, una vegada més, acontentar uns partits que volen continuar tenint la paella pel mànec. La nova llei de la CCMA és bona, però no sabrem si haurà valgut la pena el llarg tràmit per aprovar-la fins que no es donin a conèixer els noms dels que l’hauran de gestionar. Tant de bo que en fem un bon ús. Mentrestant, la societat i els periodistes d’aquest país no entenem com es juga d’aquesta manera amb una de les poques eines que ens queden de cohesió social i nacional.