Aigua de tots colors

A l’escola ens van ensenyar que l’aigua és “incolora, inodora i insípida”. La derivació a les formes actuals de vida macroindustrial ha fet modificar aquella veritat científica i la percepció sensorial-cromàtica que tenim de l’H20: aigua negra (fecal, sense depurar), aigua grisa (residual dels usos domèstics), aigua taronja (també vermella o marronosa, segons l’excés de concentració de ferro), aigua lletosa (en funció de l’excés de càrrega orgànica; a les piscines, per exemple)… La crisi hidrogràfica ha encunyat colors metafòrics com l’aigua blava (la de la pluja que no s’evapora i flueix cap als aqüífers) o l’aigua verda (la que absorbeix el regne vegetal). Aquest darrer color hauria d’esdevenir ensems el de l’esperança que les generacions properes continuaran gaudint de l’espectacle visual de l’arc de Sant Martí, senyal inequívoc que la deessa Gea els haurà concedit una segona gràcia de redempció en forma de xàfecs regulars i cabalosos.