El factor humà
Segons el color del vitrall que es miri
Una dona policia, una dona advocada i, entre les dues, Dani Alves. Heus aquí una imatge captada dijous a Barcelona i que explica la vida del personatge des que viu atrapat entre aquestes dues realitats d’un mateix marc jurídic en forma de codi penal que encara ha d’acabar de definir el seu grau de responsabilitat en un cas repugnant de violació. Alves està atrapat judicialment, agafat pels ous –figura literària de baix to però que escau a la perfecció en el relat, com un anell al dit o, per ser més ajustats, com un preservatiu al membre–, atrapat però en llibertat, no el membre, sinó Alves. I això és el que no s’entén o el que costa d’entendre.
No és fàcil assimilar que un home condemnat per haver forçat una dona a mantenir-hi relacions sexuals en contra de la voluntat d’aquesta i havent fet us de la violència per aconseguir el seu propòsit pugui caminar avui per Barcelona vestit d’un blanc elegant, impol·lut. La frase anterior s’hauria pogut completar amb un “caminar en llibertat”, però no hauria estat del tot correcte perquè un individu que es troba en situació de llibertat provisional o de presó eludible amb fiança no és lliure, però tampoc no és culpable. I una vegada més la cosa no s’entén.
Ni lliure ni culpable vol dir que Alves es troba ara dins d’una nuvolosa judicial en què, per sobre de tot, l’emparen uns drets. Sí, els dolents també tenen drets, fins i tot els assassins, els agressors sexuals i els polítics corruptes que violen el diner públic tenen drets. Dret que el seu cas sigui revisat en segona instància per tal de garantir un procés just. Mentre una sentència no és ferma no es pot fer servir la presó com a càstig anticipat, en tot cas només per contenir el risc de reincidència o de fugida d’un presumpte delinqüent.
Tots els que avui es posen les mans al cap perquè Alves no està xapat que no es preocupin, tornarà a presó per acabar de complir la condemna imposada quan aquesta sigui, amb tota probabilitat, ratificada. Com que la sentència de primera instància difícilment serà modificada de forma substancial en el recurs i aleshores la societat tampoc no haurà estat capaç de trobar cap sistema alternatiu a la reclusió en el càstig de les conductes delictives, Alves tornarà inevitablment a presó.
Avui dorm a casa seva però no és lliure. Dijous passat va haver d’anar obligadament a l’Audiència a signar per primer cop, com ho haurà de fer cada setmana, per demostrar que no fuig. Va ser una visita breu, d’onze minuts, al Palau de justícia. Va saludar els policies que custodiaven el seu pas pels passadissos de l’edifici, va dir “bon dia” a les escasses persones amb qui es va trobar i abans de marxar va aturar-se per contemplar els magnífics vitralls que adornen el sostre del gran vestíbul de l’edifici. Va alçar el cap i va mostrar admiració pel que veia comentant-ho amb l’advocada i un agent que més que un mosso semblava un guia.
Sota la llum dels vitralls, per un moment, els ulls de cristall d’Alves i el seu somriure van semblar renéixer. Va ser només un moment, en sortir al carrer un home situat al costat dels fotògrafs i les càmeres de televisió que l’esperaven el va fer tornar a la fosca realitat del rebuig social que la seva persona genera i de la presó que l’espera en l’horitzó del seu periple judicial: “Violador!” Sí, però encara no. S’entén?