El factor humà
Oh, gavina assassina
Oh, gavina assassina, que endrapes tot el que pots,
i amb el bec ensangonat, vas volant fins a arribar,
a la plaça Catalunya, on esquarteres coloms, i converteixes aquesta plaça en la plaça dels horrors,
Quan la vegis sola, dins la paperera, dona-li la trompada que li envio més fervent,
Digues-li que sento profunda repugnància, i que la maleeixo en tot moment.
Va fer un molt mal favor Marina Rossell construint una preciosa cançó inspirada en el vol de les gavines, unes aus que gràcies al balanceig de la seva dolça melodia s’han consolidat en l’imaginari col·lectiu de la ciutadania com uns bonics i amorosos animals de ploma blanca, de moviments certament elegants i posat altiu quan fan peu en qualsevol mirador elevat.
Tampoc ajuda gaire per al sentit que vol tenir aquesta crònica la fotografia que la il·lustra, una imatge que, més que periodística, publicada amb la finalitat d’explicar un fenomen que passa a la ciutat de Barcelona, sembla una representació artística que posa l’accent en la singularitat i la bellesa de la vida animal en l’àmbit urbà, com una circumstància que cal ser observada i immortalitzada.
Per aquestes i altres representacions, les gavines apareixen com uns animals entre simpàtics i bonics, i, traslladades a l’àmbit urbà, hi ha la temptació de veure’ls com un regal que fa la mare natura per endolcir la vida dels que han de sobreviure cada dia entre la grisor del ciment i l’asfalt. Però res més lluny de la realitat. Les gavines han de ser als penya-segats i voleiant a contravent damunt la mar blava, de la mateixa manera que el senglar ha de campar pel bosc i no pas pels carrers, posant el morrió als contenidors.
Allò que en un primer moment podia semblar una cosa divertida, veure la fauna salvatge convivint en els àmbits urbans, s’ha convertit ja en un problema de magnituds considerables. El que succeeix cada dia a la plaça Catalunya de Barcelona, amb les gavines literalment buscant-s’hi la vida com ho faria un pinxo de barri marginal amb una navalla a la mà, és estèticament repugnant i sanitàriament preocupant.
El problema no el tenen només els coloms, també els ciutadans, i, entre els quals, els clients de la popular cafeteria Zurich, que massa vegades han de compartir la seva consumició amb la presència desafiadora de les aus. “Ens hem de passar el dia espantant les gavines”, diu Esteve Cortés, encarregat del local.
La imatge que millor il·lustra la presència dominadora de les gavines en aquest punt de Barcelona és la de les aus posades tranquil·lament damunt dels tendals de color negre del Zurich que protegeixen les taules de la terrassa. “Fan molt de soroll, embruten i, a vegades, s’atreveixen a agafar menjar directament de les taules”, relata l’Esteve, que reconeix la impotència per resoldre el problema. “Molesten moltíssim i no sabem què fer.”
El problema és de difícil solució. Sortir a caçar-les no és el que es recomana. En tot cas, perseguir-les amb el mòbil i imaginar que cada gavina capturada és una gavina menys. 0h, gavina emprenyadora...