És necessari que em cobreu l’oli?

Sopar de vuit amigues en un restaurant del barri barceloní de Sant Antoni. És el primer cop que el trepitgem, però la carta té molt bona pinta i els comentaris dels clients a les xarxes avalen tant el menjar com el servei. Així que allà ens plantem, disposades a gaudir d’un bon sopar i, sobretot, d’una excel·lent companyia. Triguem uns minuts a decidir si compartirem platets o cadascuna demanarà allò que més li entri pels ulls i ja veurem si, en funció de si el plat és o no generós, li deixo tastar a la del costat. Un cambrer pren nota del menjar i la beguda i fa la pregunta de rigor: “Voleu pa?” Òbviament que en volem. No sé seure en una taula sense pa. Soc d’aquestes persones que podria substituir qualsevol dels plats demanats per un xusco pelat, si és exquisit. El primer que arriba a la taula són les begudes i les vuit racions de pa. Esperar que arribin les viandes per fotre una queixalada al pa no entra en els meus plans. Primer, perquè ajuda a matar la gana. Segon, perquè ja he dit que sento atracció fatal cap a aquest producte i soc incapaç de limitar-me a observar-lo. Li demano al cambrer una mica d’oli per engrandir la festa. Tinc la impressió que passa a fer cara de pomes agres però penso que deu acumular moltes hores treballades. Torna amb una ampolla i sobre el meu plat verge deixa anar un rajolí d’oli. I s’emporta l’ampolla. L’acció em deixa tan tallada que no tinc nassos de demanar-li’n més. La sorpresa més grossa, però, encara havia d’arribar. Demanem el compte, que puja a 280 euros. Paguem 35 euros per cap. Quan revisem que sigui tot correcte, detectem una càrrega de 50 cèntims per l’oli. Penso que hauria estat més elegant afegir mig euro a qualsevol plat, en lloc de fer el ridícul d’aquesta forma.