Les 86 punyalades

Tot té un principi, però no sempre té un final. I en aquesta qüestió caldria afegir-hi: per desgràcia, o millor dit per la desgràcia d’aquesta societat que es diu avançada però en què encara queda molta feina a fer per tal que les dues parts que la conformen visquin en igualtat de condicions, dos sexes que es respectin l’un a l’altre, sense que un no es cregui superior, ni més fort, ni amb dret a imposar-se, ni a manar, ni a exigir, ni a cridar, ni a amenaçar, ni a agredir, ni a matar.

És decebedor constatar el poc que s’ha avançat tot i el trajecte recorregut des dels temps dels crims passionals i el dret adquirit per la condició masculina a matar la dona perquè era meva, fins a la formulació del concepte de la violència de gènere, la creació dels jutjats de la violència sobre la dona i la definició del concepte diàfan, i esfereïdor, del feminicidi.

Efectivament, calia definir la gravetat del problema amb una paraula que posés els pèls de punta i calia, també, articular un dret que reconegués la indefensió d’una part de la societat i intentés protegir-la, encara que es trenqués el principi d’igualtat davant la llei, perquè el drama és que d’igualtat encara no n’hi ha. Calia fer tot això perquè la llista de dones mortes per l’exercici de la violència que neix de la dominació masclista, sigui quina sigui la relació entre agressor i víctima, segueix creixent, dia a dia, crim a crim, desesperació rere desesperació.

I són necessàries les paraules i també les lleis, però dir i assenyalar i castigar amb severitat encara és insuficient. Què més es pot fer, doncs? La resposta es troba al carrer del Joncar, al barri del Poblenou, a tocar de la rambla que articula el barri, en un mur perimetral del Teatre de l’Aliança. Es tracta d’una resposta col·lectiva, ciutadana, a un repte que és col·lectiu, perquè només amb el compromís individual es poden superar xacres socials com aquesta.

Tan simple com que el ciutadà no s’ha de preguntar què pot fer l’escola per educar els nens en la igualtat, ni què poden fer els serveis socials o sanitaris per detectar dones en situació de risc, ni què pot fer la policia per evitar la comissió d’un crim. És el ciutadà el que ha d’educar, el que ha de posar l’orella, el que ha de denunciar, si cal, i també el que ha de sortir al carrer amb brotxa i pintura per alçar murs de dignitat.

El mur del carrer Joncar és un espai de denúncia que interpel·la tothom, fa callar, amb respecte qui se’l mira, convida a la reflexió, a l’avergonyiment propi i aliè de formar part d’una societat que no respecta allò més bàsic, la vida de l’altre, de la persona que es té al costat, amb qui es conviu o s’ha conviscut, s’estima o s’ha estimat.

Són 20 metres de paret amb un requadre per a cada víctima de la violència masclista als Països Catalans, des de la Mònica, assassinada el 2019, fins a la Irene, el 2023, el cadàver de la qual encara no s’ha trobat. Són 86 noms com 86 punyalades. La memòria de 86 dones en un espai on la gent de La Filadora, responsable d’aquest mur de la vergonya, ja ha previst que malauradament n’hi haurà d’afegir, per vergonya de tots.