Camins de pedra seca

Mentre la televisió informava de les retencions insuportables amb la imatge de kilòmetres i kilòmetres de vehicles atrapats a l’AP7, a la comarca de les Garrigues s’hi respirava la quietud de la Catalunya allunyada del focus turístic. Les pluges han fet florir les plantes de secà que es barregen amb els pins i els ametllers. El groc viu de l’argelaga llepa les roques molsoses amb els peus coberts de farigola olorosa, i la blavor de l’espígol que tot ho cura ens obre les portes de la Floresta, terra de picapedres. A la sala del Sindicat ens espera un espectacle cultural de primer nivell. La mezzosoprano Marisa Martins, l’escultor Feliu Martín i el guitarrista Jaume Torrent van idear un projecte basat en el cicle Winterreise (Viatge d’hivern) de vint-i-quatre lieder compostos per Franz Schubert l’any 1827 sobre poemes de Wilhelm Müller. L’originalitat del concert recau en l’adaptació a guitarra del que originalment eren peces per a piano, així com l’exposició de vint-i-quatre escultures creades expressament per a cada un dels vint-i-quatre poemes. Cadascuna descansa sobre un pedestal mentre llegim que han estat fetes amb pedres procedents d’una desena de països i de tipologies diferents, moltes de les quals s’han utilitzat al temple de la Sagrada Família, on l’escultor Martín ha exercit de cap de l’equip de picapedrers. La veu de la Marisa ressona a la sala recordant-nos, en veu del poeta, el pas del temps, la memòria minvant, la solitud, el fred i la foscor, en un viatge de no retorn, com els camins de pedra seca que recorren les poblacions de conte de fades de la comarca de les Garrigues, on sembla que el temps s’hagi aturat. Passejar pels camins d’aquesta terra beneïda per l’estètica i l’harmonia del seu paisatge et transporta a la vida lenta que pregonava Pla. Les parets i els marges que abancalen els terrenys de conreus de secà retenen els llims i canalitzen les aigües escadusseres, constituint amb les cabanes de volta un immens patrimoni petri que excedeix de la simple arquitectura popular, elevant-la a petites catedrals rurals. La irregularitat de les pedres més o menys afaiçonades ens demostren la saviesa amb què van ser col·locades per tal que, pel propi pes i travades unes amb les altres, conformessin una estructura prou estable per perdurar en el temps. Aquests picapedrers de mans gastades, de pell i carn macada pels cops de martell, posseïen, sense ser-ne conscients, les virtuts dels enginyers que canalitzen barrancs, dels constructors que basteixen cases i dels escultors amb visió espacial per esculpir meravelles. Obres mestres que vas espigolant entre oliveres regades abundosament pel canal Segarra-Garrigues. El gran constructor de les voltes catalanes, Rafael Guastavino, va quedar emmirallat per les cabanes de volta de pedra seca de la mediterrània. Cabanes garriguenques, cobertes amb voltes de canó molt més complexes que les de falsa volta. La pedra agermanada amb la terra. Natura. Construccions de kilòmetre zero. Com els iglús dels esquimals que aprofiten la pedrera de gel. Un patrimoni petri al qual caldria dedicar més atenció i inversió si no volem perdre la saviesa i l’enginy constructiu dels nostres avantpassats.