Dones amb carnet que no condueixen

Sense abandonar el meu entorn en puc comptar unes quantes, així que interpreto que la societat està plena de dones que van obtenir el carnet de conduir però fa anys que no agafen cap cotxe, ni per equivocació. Encara més, algunes d’elles van tenir un volant a les mans per últim cop el dia de l’examen pràctic o just després, quan els va fer una certa gràcia estrenar-se amb el vehicle familiar. Tot i tenir casos a la vora, se’m fa difícil explicar-me per què una dona fa una inversió de temps i diners per ser apta per conduir però després arracona aquesta via com si es tractés d’aquell jersei vell que guardes al traster perquè et negues a desfer-te’n malgrat que saps que no el tornaràs a lluir. Em pregunto també fins a quin punt els estereotips de gènere, els insults sexistes, el mal repetit “dona al volant, perill constant”, o el mite esbiaixat que les dones conduïm pitjor que els homes –malgrat que rebem menys sancions i tenim menys accidents– no han estat una pèssima carta de benvinguda al món de la conducció. Sense oblidar que les dones apliquem un sentit pràctic a l’acte de conduir o que en la majoria de famílies heteronormatives és l’home qui s’asseu a l’esquerra i reserva per a la dona el paper de copilot, realitats que no deuen contribuir a percebre plaer en el fet de conduir. Així que sense pretendre fer un al·legat del cotxe privat –diferents estudis indiquen que les dones som més sensibles als temes ambientals–, sí que animo les dones que es treuen el carnet que el mateix dia normalitzin agafar el volant i posar fi una vegada per totes a la idea que conduir és sobretot cosa d’homes. El pas següent ja podrà ser que la societat vegi amb bons ulls una dona al capdavant d’un autocar, d’un camió o d’un avió.