Només cobrem en efectiu!

Potser és una d’aquelles estranyes casualitats de la vida i no toparé mai més amb tants casos seguits, o potser és un comportament tan estès que fins i tot l’aproven els que en teoria l’haurien de combatre. Aposto més per la segona opció, vista l’experiència que passo a explicar-los. Comptant només el que va d’any, m’he trobat tres situacions en què a l’hora de realitzar un pagament només tenia l’opció de fer-lo en metàl·lic. I no em refereixo a una barra de pa, en què puc entendre que el forner es vulgui estalviar la comissió que li gira el banc cada cop que fa ús del datàfon. Ni de bon tros. Parlo de preus elevats, en què l’operació fa un tuf terrible de frau fiscal. Tres exemples molt clars, viscuts en la pròpia pell. Realitzem un escape room en família en una sala de Barcelona. Aquests ni tan sols dissimulen. Al seu web ja deixen clar que només accepten diners en efectiu. Segon exemple: uns dies abans, assisteixo a un concurs de dansa en què participen centenars de nens i nenes en edat formativa. S’ha de pagar entrada. Ja poden endevinar quin és l’únic sistema permès. Tercer cas recent: em recomanen un otorrinolaringòleg en una de les clíniques més prestigioses de Barcelona. El senyor demana 250 euros per a la primera visita. La professional que atén la trucada per sol·licitar informació deixa clar que els calés s’han de dur en un sobre. Que ni se’ns passi pel cap fer el pagament amb una targeta, ni demanar factura. I passa que t’he vist! Així que, malgrat que ningú aconseguirà retirar-me del cap la idea que l’estat del benestar és un bé que no hauríem de malmetre i que tothom té l’obligació de contribuir-hi, ara mateix no puc evitar sentir que els que som legals i paguem els metges a tots aquests som en realitat uns passerells.