El Baix Guinardó espera miracle

Encara que només sigui per un dia, avui aquesta crònica hauria d’anar encapçalada amb l’epígraf d’El factor diví, perquè la cosa va de miracles. Cal avisar que si s’esdevingués, el miracle, tocaria obrir un debat teològic sobre si aquests fenòmens vinculats a una qüestió de fe són recompenses o càstigs de la providència, actes propositius o accions de càrrega negativa. És una qüestió de dualitats o de parts enfrontades, un litigi en què, per a uns, el miracle seria un do; per a uns altres, quasi una maledicció. Bondat o malefici, heus aquí la qüestió, vet aquí una paradoxa interessant.

Qui confia en el miracle, i ja només en el miracle, és la comunitat de creients de la parròquia de l’Esperit Sant, al barri del Baix Guinardó, on el temple està amenaçat per la picota. Qui no hi compta, ni l’invoca, ni el desitja, és l’estructura jeràrquica de l’Església, representada en l’Arxidiòcesi de Barcelona. Els feligresos esperen un cop de mà de procedència divina que els ajudi a frenar el desallotjament de la parròquia i la posterior demolició de l’església situada a la travessera de Gràcia. En canvi, el Bisbat ja ha cantat les absoltes al temple i tot el que pogués passar ara que anés en contra dels plans de destinar el terreny a la construcció d’una facultat de la Universitat Blanquerna i una nova capella seria ara una gran nosa.

Sempre hi ha temps per als miracles, però el cert és que en aquest cas els terminis s’esgoten i de fet la cosa ja es troba en el temps de l’extrema unció. Per al 2 de maig hi ha previst l’inici de l’enderroc, segons va fer saber el bisbe auxiliar de Barcelona, Javier Vilanova, al mossèn de la parròquia, Josep Maria Llorca, i al conjunt de la seva comunitat, en una carta datada el 14 de març i que s’exposa al taulell d’anuncis del temple. A la mateixa carta, el bisbe Vilanova explicava que, un cop passada la Setmana Santa, es començaria el buidatge de l’església, cosa que ja està passant i que confirma que el procés de demolició és irreversible. La picota farà la seva feina encara que hi hagi recollides milers de signatures demanant salvar el temple, que hi hagi convocada una manifestació de protesta per a aquest dissabte davant de la catedral i que hi hagi alguns informes tècnics favorables a mantenir l’espectacular vitrall de la façana principal de l’església. El vitrall data de mitjans dels anys seixanta i genera una projecció lluminosa dins del temple dels set dons de l’Esperit Sant, en forma de set flames que surten del cor d’una foguera, i del mateix Esperit Sant, representat en un colom blanc en ple vol.

“Mai m’hauria imaginat que s’arribés a enderrocar la casa de Déu”, va dir ahir atònita a l’entrada de l’església una feligresa, una dona que, de ben segur, de tan devota no deu haver sentit a parlar mai d’un dimoni anomenat Fèlix Millet. Efectivament, l’últim cas de demolició d’una església a Barcelona va ser la de Sant Francesc de Paula, enderrocada per poder ampliar el Palau de la Música gràcies a la capacitat de Millet de tenir influències en les més altes esferes, en aquest cas l’Ajuntament i l’Arquebisbat de Barcelona

La lliçó és simple. Que una església s’enderroqui depèn, simplement, de fer moure els fils del poder. És una qüestió material, prosaica, en què res hi tenen a fer els miracles.