Campanya de l’aritmètica

Dies de campanya marcats pel finançament, el referèndum i les llistes que demà seran oficials i que han significat dificultats arreu perquè no totes les persones que tenen aptituds volen ser diputades i a totes aquelles que hi voldrien ser el partit no les veu adequades. En la majoria dels casos les llistes s’han fet a correcuita i heus aquí que tots han mantingut els mateixos caps de cartell de les darreres eleccions i no han volgut fer experiments. El fet demostra que la convocatòria del 12-M ha sigut una sorpresa que acabarà amb el resultat d’unes eleccions que ara per ara estan obertes i pendents de l’aritmètica. Les probabilitats passen per ERC més Junts i suport de la CUP, o bé el PSC més ERC i els comuns per acabar de quadrar. Fer un govern independentista o bé fer-lo autonomista. Al contrari, i en vista que no es preveu cap majoria absoluta, una manca d’acord significarà la repetició d’eleccions. Seria un fracàs per a la política de pactes i consensos que tots reclamen. Tal com pinta el 12-M, manarà l’aritmètica. Quan arribi l’hora s’imposarà la política dels canvis de cromos, del pragmatisme, del mal menor i tot allò que convingui per justificar allò que en campanya no s’explica. Hi ha països en què les formacions estan moralment obligades a dir en campanya amb qui pensen pactar, un gest honest a l’hora d’ajudar el ciutadà. Aquí hem de fer servir la intuïció per saber per on poden anar els pactes postelectorals, amb el corresponent perill de poder-nos equivocar. Per les relacions antecedents, ningú preveu una abraçada de Junqueras i Puigdemont al balcó del Palau de la Generalitat encara que aparegui el “tot és possible” d’en Martí i Pol.

Aquests dies es fa difícil diferenciar les polítiques de govern del que és la campanya. El referèndum d’Aragonès és campanya o va de veritat, em preguntava un periodista des de Madrid.