La vitalitat d’Enric Casasses

Enric Casasses (1951) és. Inspira, il·lumina, canta. És notícia perquè publica un nou llibre. A la raó (Edicions 62, 2024) ens hi porta, ens ho demostra amb puixança, amb el cant llis. Ens aferma la vivesa, la lucidesa. Ens expressa el sentit del viure que només és viure, ens demostra a cada crosta tot el que ens empeny a l’aposta. Ens parla de la resposta, de la vitalitat que podem assaborir, del glatir, de tot el que podem capgirar quan tot sembla impossible. La vitalitat ja neix en l’actitud, en el parlar, en el canvi: “un escaló que xucla vida i ne crea”.

La força pareix de l’encarament. Davant el món, davant les trompades, no nega el dolor, no nega l’abstenció, no nega la malaltia de viure, no nega una raó. Ell respon, es dreça. La seva resposta només pot ser la vivesa, la saviesa. El primer poema ja és tota una fundació. S’ha de llegir dos, tres cops, per tal de separar el pes popular del pes existencial. S’hauria de poder separar el que fa del que diu. El que preval és el que diu, el que enraona, escrivint. “Si la raó ens paralitza que no em deixa ni pelar patates me les fotré amb pell i tot”. El que diu és el que deixa. No ens ha d’inquietar si es menja les patates amb pell i tot, el que compta, el que expressa és l’actitud, la resposta a una dificultat.

El que queda de la poesia de Casasses és el dret a ser, l’actitud. “La llum ens farà llum”. En alguns poemes visita zones planyívoles del pensament i se les apanya. Ens parla de veure “una llum més fonda que la nit”. Les parts narratives expressen les seves vivències. Poden semblar anècdotes, bromes, però el que ens diu ens porta cap a l’essència. Els poemes d’amor, totalment nus, sense protocols, van directes a l’acte. “Fletxa’m, amor i fletxa’m al teu aire”.

Ens té la vida pressa. Està al cas, al pas per on va tot, l’única ona que ho mou tot. Ens ho diu a cada poema, a cada instant. Hem d’estar a l’aguait de tot el que ens passa per tal de poder-hi passar, per tal de poder-hi anar. Hi ha un to intranscendent que busca la veritable fantasia. Històries que ens parlen de fets truncats: “dius que te’n vas i el somriure es torna plor”. Els poemes van fent espirals, corredisses. Hi ha peces fonètiques que poden semblar jocs lingüístics, que sembla que no diguin res i diuen. Trenca els versos com vol, i els torna a encarar com vol. Hi trobem composicions que ens remeten a llegendes ambientades en el misteri literari.

L’espai mític d’Enric Casasses són els espais naturals, fora del mas, entre esbarzers, núvols i esgarrinxades, tot en el seu lloc. És així com ens explica el seu món que podria ser el nostre món, traient l’amargor amb una cançó. La poesia és un espai de superació. La presentació que fa dels poemes té una aparença despreocupada, però quan els vas llegint apareix la transcendència, la il·luminació. Ens parla d’aprendre, d’intentar-ho, de provar-ho. “Perdre els camins no és un lloc, també?”. Et diu, t’avisa de tot el que es viu, de l’atenció. No canta únicament alegries, també canta les penes i les fa ballar. Fa de la superació un goig de viure. La seva base forta, serena, calada, és la recerca, a través d’un llenguatge trencadís, refrescant, saborós. El poema Regles de resar és una meravella de la precisió, del trencament, de la radiografia del desig. Amb un deix d’intranscendència evidencia tota la transcendència. Per això, també us recomano el seu anterior llibre, un recull de textos sobre el llegir: Marramus (Empúries, 2023).