He decidit que vull ser una vella feliç

A mesura que et vas acostant als cinquanta anys, notes que al teu voltant es multipliquen com gremlins passats per aigua les persones que tenen reservats per a tu consells sobre com encarar millor la menopausa, sobre com evitar que els teus músculs enfilin el camí irreversible de la flacciditat o sobre com amortitzar l’experiència acumulada a l’hora d’afrontar problemes del dia a dia. La instrucció més repetida, probablement, és la que té a veure amb la cura física del cos, també dit retard de l’envelliment. Expliquen, els improvisats experts, que si al matí et fa mal qualsevol mil·límetre del cos, aleshores ja tens el senyal que vas tard i que estàs trigant a apuntar-te a un gimnàs. Es veu que no n’hi ha prou amb caminar cada dia el que la rutina et permet, perquè això no frena la decadència del cos –sempre segons aquests especialistes–. Personalment, al fet que el cos em comenci a grinyolar li veig una lectura positiva d’ençà que vaig sentir algú dir que a partir dels cinquanta, si no hi ha res que et faci mal, vol dir que estàs morta. Malgrat ser optimista de mena i de preferir caminar o ballar abans que qualsevol pràctica esportiva, he considerat la possibilitat d’iniciar-me en el món dels pesos i les màquines de resistència, aviam si és cert que aquests aparells poden contribuir a espantar uns quants dolors. Per anar entrant en matèria, i sobretot abans de vendre’m un ronyó per poder abonar-me a un gimnàs, m’han prestat unes manuelles. A la tercera pujada, m’han fet mal fins i tot les pestanyes. Hi he insistit un segon dia i només m’ha servit per veure com se’m disparava el mal humor. Així que finalment he decidit que continuaré caminant i ballant perquè, abans que qualsevol altra cosa, vull ser una vella feliç.