L’artista del carrer del Sac

L’escriptor Jordi Puntí va guanyar el premi Sant Jordi amb Confeti, una novel·la basada en la vida de Xavier Cugat, el músic gironí que va triomfar als Estats Units; una gran celebritat gironina i catalana que dona nom a una nova rambla de Girona, la rambla Xavier Cugat de Fontajau. L’escriptor, que el 2014 va guanyar la beca Cullman Center for Scholars and Writers a la Biblioteca Pública de Nova York, va poder investigar a fons tot el que s’havia publicat sobre Xavier Cugat, que és molt, va fer recerca durant una dècada i presenta una novel·la sobre el poder que la ficció té en les nostres vides i sobre el desig de ser feliç a qualsevol preu. Cal remarcar que Confeti és una novel·la sobre la vida de Xavier Cugat, però no és ni pretén ser una biografia. El que sí que mostra és com Xavier Cugat va ser un gran publicista de si mateix i que, de la mateixa manera que és cert que va conèixer i tractar Enrico Caruso, Pau Casals, Enric Granados, Rodolfo Valentino, Charles Chaplin, Rita Hayworth, Frank Sinatra, Greta Garbo o Fred Astaire, es va construir una biografia en què volia demostrar la decisió de fer veure al món que havia triomfat i que era feliç.

És una molt bona novel·la i val la pena llegir-la, però, insisteixo, no és una biografia. Cugat va maquillar la seva vida. Nascut l’1 de gener de 1900 a Girona, al carrer del Sac, al cantó de la plaça de l’Oli, recordo quan visitava Girona i era portada al diari local, que ens presentava un personatge que havíem vist a les pel·lícules, amb el seu Rolls Royce amb la matrícula que portava el seu nom. Això als anys seixanta i setanta impressionava. I era cert que havia estat el gran difusor de la música llatina als Estats Units, que havia fet més de cinquanta pel·lícules i enregistrat desenes de discos. Sabíem que s’havia casat moltes vegades i que les seves dones sempre eren molt guapes i cada vegada més joves comparades amb ell. Sí, Cugat va ser famós, però sobretot va explicar que era famós i feliç. Va tenir una carrera meteòrica, va rebre reconeixements de tot el món i, segons el retrata la novel·la, va ser un gran promotor de si mateix. Més que mentir, no deia sempre tota la veritat. Potser no es va casar tantes vegades com afirmava, cinc, però va fer famoses les seves dones, de les quals recordo Abbe Lane i Charo Baeza. També he sentit dir a la Nina, quan Cugat va tornar a Catalunya i l’Orquestra Caravana va canviar el seu nom a Orquestra Xavier Cugat, que li va obrir les portes de l’Un, dos, tres, però que també la volia engalipar dient que sortirien a les revistes dient que es casarien.

Nina ha fet carrera pròpia perquè era molt bona. Xavier Cugat es va instal·lar al Ritz, se’l tractava com una celebritat, va fer el pregó de Fires i va rebre la Creu de Sant Jordi. Sortia a la televisió i va envellir malament. Sempre va mantenir el català, no només al nom, sinó parlant-lo. Va triomfar i va voler explicar que havia triomfat. Va ser un gran músic, el més internacional que hem tingut, va fer ballar gent al Waldorf Astoria, va tenir una carrera meteòrica i un ocàs allargat. A la seva manera, com diu la novel·la, Francesc d’Assís Xavier Cugat Mingall de Bru i Deulofeu es va convertir en immortal perquè viu en la seva música i les pel·lícules.