Més enllà de la rosa i el llibre

He vist molta animació al carrer, aquest dia de Sant Jordi. Els indrets més tradicionals de venda de llibres eren més concorreguts, em sembla, que l’any passat. Els llibreters amb els quals he parlat compartien aquesta opinió, i cap a les dues de la tarda confiaven que aquest moviment de gent es traduiria en el corresponent moviment de caixa. Ignoro la influència que hagi pogut tenir la pluja de la tarda, i en definitiva no vull parlar aquí de xifra de negoci, sinó d’un altre fet –menys quantificable, però potser més visible– que són els sentiments de la gent.

He tingut la sensació que els carrers de la ciutat recollien una expressió popular de sentiments. Ja fa molts anys que visc Sant Jordi i el Dia del Llibre passejant per la ciutat, i gosaria dir que mai com enguany no m’havia arribat una sensació tan clara de plenitud ciutadana. Cap a la plaça de Sant Jaume era molt difícil avançar, i les voreres o passeigs on hi havia llibreries i parades eren un autèntic formiguer. La tradició de la rosa, és clar, i la tradició del llibre. D’acord. No negaré que són dos objectes d’una gran bellesa i significació i que és bonic que representin un concepte de “festa” a Catalunya. Una representació que té un refinament civilitzat que ens fa pampallugues als ulls, pel contrast que suposa amb les altres formes, sovint barroeres, de la nostra vida quotidiana. He vist uns nois estrangers que anaven amb una rosa a la mà i es miraven els llibres d’una parada. Molta gent arribada de fa poc a Catalunya s’ha incorporat amb tota naturalitat a l’oferiment ritual de la rosa de Sant Jordi. Tot això és bonic.

Però l’elogi del llibre i de la rosa ja fa temps que és fet, i aquí voldria tornar a allò que deia dels sentiments. Tanta gent al carrer, tantes ganes de “ser-hi”, expressava al meu entendre alguna cosa més que un interès limitat a la rosa i el llibre; si em permeteu la pretensió de la frase, us diré que allò que ha mogut tants ciutadans, d’edats i condicions tan diverses, no era trobar un “objecte”, sinó sentir-se un “subjecte”. És a dir, una necessitat subjectiva d’ésser –almenys en aquesta diada, o gràcies a aquesta diada– un actor que té un digne paper en l’obra que es representa en l’immens escenari barceloní. El llibre i la rosa esdevenien el pretext, tan noble com vulgueu, d’una voluntat igualment noble i popular alhora: retrobar-se en una comunitat.

S’endevinava una alegre complicitat entre els qui, carrer amunt i avall, s’encreuaven amb una rosa a la mà, o entre els qui s’arrengleraven al llarg del taulell dels llibres. Així com hi ha persones que tenen un dèficit de contactes físics amb d’altres éssers humans, en les grans aglomeracions actuals hi ha un dèficit d’intercomunicació psíquica i afectiva. L’èxit d’aquesta festa vol dir que no hem perdut del tot l’instint de participar en una creació vital col·lectiva.

Una il·lusió molt pura que es podia flairar en els llibres i llegir en les roses.