Milan Kundera

“Qui busqui l’infinit que tanqui els ulls”, escriu Milan Kundera com una prova més que vivim sobre la llenca de terra estreta d’un istme que uneix la regió de les inclinacions imbatibles (buscar l’infinit) i la província d’allò sensorial (tancar els ulls). I tanco els ulls: per sentir l’embat de les hores felices –constitutives, hauria de dir– que he passat llegint aquest autor txec mort ara fa 9 mesos.

Enllà de la grandesa objectiva i universal de la literatura de Kundera, jo sé que la seva obra s’ha nuat amb moments primordials de la meva vida. És un procés que raneja la transsubstanciació però que no té res de mistèric. És només una apropiació vital del goig lector quan un s’adona que la literatura no és una cosa a part de la vida, sinó que n’és una extensió potenciadora. Amb el meu amic Quico vam replicar l’estratègia dels dos protagonistes del conte “La poma d’or de l’etern desig” (Amors ridículs): quedar amb diverses noies en el marc d’una sola tarda i en un lapse de temps molt curt entre cita i cita. Va ser un dissabte apoteòsic, un road movie des de Perpinyà fins a Peralada, passant a tot drap per la Jonquera. Tancàvem la joventut i ens preguntàvem: “Què importa que tot això sigui un joc inútil? És que deixaré de jugar-hi només perquè és inútil?” Quan anava a l’hospital veterinari a visitar en Clen, el meu gos malalt de càncer, que així que em veia movia una mica la punta de la cua, no podia deixar de recordar la Tereza i en Tomáš (La insostenible lleugeresa de l’ésser) en el moment de posar una injecció letal a Karenin, la seva gosseta, ja en estat terminal. Tots dos s’hi acosten perquè volen que la mort li quedi fixada “sota l’aparença dels qui ella estima”. De Kundera només hi ha un llibre que no acabaré de llegir mai: La immortalitat. El vaig començar quan vetllava la meva mare. Encara hi ha el punt que assenyala la pàgina on vaig abandonar la lectura tres dies abans que ella expirés. Conté aquesta frase: “Imagina’t que vius en un món sense miralls.”