Som 10 milions
Prestidigitació
Com sabem, la prestidigitació és un art i espectacle d’habilitat i enginy consistent a produir, artificialment, efectes d’aparença meravellosa i inexplicable sense que l’espectador conegui les causes que els produeixen. No es pensin que m’hi refereixo perquè en els temps a venir hi hagi anunciat un enfilall de conteses electorals que ves a saber com es proposaran de captar l’atenció dels electors –si amb tot d’efectes especials vistosos però evanescents, si posant el protagonisme només en els causants d’aquests efectes, si confrontant tot i més del que calgui però també del que no calgui, si fent un ús excessiu de l’escamoteig...–, sinó que m’hi refereixo per parlar, succintament, d’un prestidigitador autèntic, un il·lusionista professional nascut al Camp de Tarragona que va arribar a ser un dels mags internacionals més coneguts del segle XIX i del qual enguany se celebra el bicentenari del naixement.
Es tracta de Fructuós Canonge i Francesch, que va néixer a Montbrió del Camp el 27 de març del 1824 en el si d’una família humil. Encara era criatura quan es van traslladar a viure a Barcelona, i allà, amb tot de vicissituds, lluites, esforços i anades i vingudes per ambients diversos com ara fires, l’exèrcit, judicis per les seves idees liberals, condemnes a la flota d’ultramar, naufragis que el porten a Nova York, etc., va aprendre a fer màgia i, si primer va ser enllustrador sota els porxos de la plaça Reial, aviat es va adonar que els seus trucs eren un atractiu per al públic.
Després de tants periples vitals, li va arribar l’èxit que el va portar a actuar a les millors sales de Catalunya, Espanya i el sud de França i Amèrica. I també, davant la reialesa. Encara és viu en la memòria oral dels montbrionencs el relat d’una actuació de Canonge davant la reina Isabel II. L’il·lusionista va arribar tard, però va salvar el retard amb la màgia de situar els rellotges a l’hora convinguda, i això –sobretot pel que llavors representava el rellotge com a giny– li va valdre tot de prestigi, reconeixements i –propi de la casa reial– medalles. Tant va ser el seu prestigi que se’l coneixia com “el Merlí català” i tantes les medalles rebudes que es va fer popular l’expressió “Tenir més medalles que en Canonge”. Tanmateix, els seus guanys íntims van ser, més que les medalles, que preferia als diners, fer feliç la gent i ser solidari amb els desfavorits.
L’Ajuntament de Montbrió del Camp va editar, el 2007, l’obra Fructuós Canonge Francesch, d’enllustrador a prestidigitador, de Josep Ollé i Gibert, i, enguany, celebra el bicentenari del seu fill il·lustre amb tot d’actes que han començat dedicant-li un calendari i omplint de màgia el primer cap de setmana d’abril, i que seguiran amb una activitat de geocerca que estarà activa durant un mes, actuacions de mags, etc., que bé ens poden portar aquella il·lusió que, a diferència de la que poden despertar les conteses electorals que sembla que encara compten amb la responsabilitat dels votants, no es resisteix als trucs.