Esperpents al Senat

Es veu que als propietaris de vehicles elèctrics els està agafant una mena de síndrome d’angoixa per l’autonomia. Com a la majoria de catalans, que també voldríem fer un recorregut més llarg. La diferència és que si als cotxes els falta bateria, als independentistes ens en sobra, però no podem anar gaire lluny perquè ens tenen posat un cadenat. Queixar-nos-en serveix de ben poca cosa si no som capaços de trobar l’eina que ens alliberi, sigui una clau o una tenalla. Per això tenen part de raó aquells que critiquen la compareixença de Pere Aragonès a la sessió del Senat d’aquest dilluns vinent perquè els sembla inútil. Ho serà completament. Però enmig de la ranciesa previsible algú hi ha de representar la dignitat del poble català i aquesta missió li pertoca al president de la Generalitat, que hi defensarà la llei d’amnistia i hi reivindicarà el dret a celebrar un referèndum d’autodeterminació. Malgrat que d’aquesta cita no se’n traurà –no en traurem– altra cosa que descàrregues d’artilleria de la brigada mediàtica unionista i un grapat de crítiques, amenaces i advertiments apocalíptics de la majoria de la cambra alta espanyola. Una cambra on el PP ha fet, com fa arreu on mana, de la tergiversació el llibre d’estil parlamentari i de la revenja neofranquista el codi de conducta. Una cambra que el PSOE fa servir d’excusa per marcar distàncies amb qui no en pot tenir al Congrés dels Diputats perquè en necessita els vots. Una cambra que vol amplificar l’altaveu dels contraris a l’amnistia i a les solucions polítiques per a Catalunya fent desfilar, l’un darrere l’altre, tots els presidents de les comunitats autònomes. Una cambra on la setmana vinent veurem sobretot teatre, però un teatre agredolç, generosament farcit de figurants que han estat cridats a escena amb un guió coral i un discurs esperpèntic que difícilment podria superar Ramón María del Valle-Inclán.