El gran pou

Amb el títol “Juli Verne no és pas mort” he llegit en un diari estranger una notícia que m’ha interessat força: uns geòlegs alemanys projecten d’obrir un pou de 8.000 metres de profunditat. És una perforació que començarà a la superfície de la Selva Negra i anirà “baixant” a través de les diverses capes de materials que constitueixen el planeta, de manera que s’obtindrà una informació directa sobre l’estructura geològica. Es tracta, com es pot comprovar, d’un “Viatge al centre de la Terra”. L’objectiu no és aconseguir petroli, ni minerals, ni cap producte concret; l’objectiu és saber.

Fins i tot sembla estrany que aquesta experiència no s’hagi fet mai. Confesso que en aquests moments no sé quina és la teoria considerada vàlida sobre “el cor de la Terra” –densitat, temperatura, etc.–, però és igual. El que compta és l’aventura de passar una frontera que fins ara no ha temptat ningú; l’home històric s’arriscà més enllà de les fronteres dels mars, i l’home modern s’ha aventurat molt més enllà de la frontera de l’aire respirable. En canvi, la frontera “terra endins” ha estat, proporcionalment, ben poc forçada.

La fantasia, és clar, es posa en marxa. Tècnicament avui dia es pot fer gairebé tot, i no sembla que fer un pou fins al centre de la Terra sigui una excepció. I val a dir que seria igualment apassionant descobrir els obstacles que farien impossible d’arribar-hi.

Posats a imaginar, suposem que el pou no s’aturés al centre de la Terra, sinó que pogués continuar avançant... cap a la superfície dels antípodes. I que acabés obrint-hi un forat. La Terra s’hauria convertit en una mena de perla de collaret, traspassada íntegrament per un cilindre buit. Una línia recta uniria en el trajecte més curt possible els dos punts més allunyats de la clàssica “taronja” planetària. Imaginem que aquest túnel –ja no seria un pou– es pogués convertir en una via de comunicació…

Llançats ja de ple a la geografia-ficció, és impensable el que podria succeir si la boca del túnel s’obrís en el mar de l’altre hemisferi; l’equilibri de la Terra podria modificar-se substancialment.

Des d’un punt de vista cultural, és evident que el projecte alemany és un atemptat a la mitologia, perquè és en el món subterrani on regna Hades, déu dels morts i fill de Cronos. En el centre de la Terra hi ha l’infern, ho han escrit molts poetes, i Orfeu hi baixà per tal de recuperar Eurídice.

Els exploradors del segle XX ens han demostrat que la Lluna no és “romàntica”, i ben aviat descobriran que Venus no és “amorosa” ni Mart és “guerrer”. Ara que ja sabem, a més, que el “cel” no es troba al cel, seria bo que, almenys, sabéssim del cert que l’“infern” no es troba a la Terra.