Nits d’hospital acompanyant un malalt

Una infecció ha dut l’àvia a l’hospital de Can Ruti durant uns dies. Ja està a casa, recuperada, i amb moltes ganes d’arribar als cent anys, el 2032, ben eixerida. Els ingressos als centres hospitalaris sempre es fan llargs i feixucs; per aquest motiu la família no tenim prou pàgines de diari per agrair l’atenció i l’afecte mostrat pel personal sanitari i per qualsevol treballador que trepitja la planta –poc es parla de la complicitat del personal de neteja–. Les persones que es dediquen a l’atenció als malalts són el millor antídot contra la tristesa i contra la lògica preocupació que acompanya un ingrés. Són un refugi a la temperatura desitjada, sobretot quan algú sent que a la vida fa massa fred, o massa calor. Alteren estats d’ànim, gairebé sempre per a bé, i ja sabem que la cura no depèn per desgràcia d’un somriure o unes paraules plenes de vida, però són detalls que tenen un toc sanador i que reparen l’ànima. Especialment quan reemplacen familiars que mai, o gairebé mai, travessen la porta de l’habitació. Així que després d’uns dies entre tractaments, menjars baixos en sal i bates blanques, ja tenim l’àvia amb ganes de gresca. Les que ara necessiten uns dies per recuperar la forma són les filles que no han volgut deixar-la sola durant les nits, sobretot per agafar-li fort la mà i recordar-li qui era quan es desorientava una mica. Fer nit en un hospital, si no ets la persona enllitada, és una experiència que podria formar part d’un concurs televisiu de resistència. D’acord que les cadires d’oficina on l’acompanyant pernoctava fa anys han passat a millor vida, però les butaques actuals són encara molt millorables, sobretot si volem evitar que cada ingrés derivi en una despesa en fisioterapeutes sol·licitats pels familiars del malalt.