L’acte d’amor més gran que hi ha al món

Deixar marxar una persona estimada és l’acte d’amor més gran que existeix en aquest món. La frase pot sonar a tòpic, a sentència extreta d’una telenovel·la de sèrie B, però hi ha poques veritats tan precises i eternes com aquesta. És realment difícil veure com els fills salten de la faldilla de la mare i s’allunyen per iniciar un nou projecte a molts quilòmetres de distància. Però sents per ells un amor tan absolut i imbatible que prioritzes el seu benestar, malgrat que el que realment et demana el cos és ancorar-te a esperar-los. És complicat, complicadíssim, trencar una relació de parella quan encara sents amor però notes que l’altre no et correspon perquè està disputant el temps de descompte. Però també és un dels actes d’amor més gegantins que existeixen. Ves-te’n, si us plau, perquè t’estimo. I encara hi ha un acte que supera tot l’amor que es pot arribar a imaginar: desitjar amb totes les teves forces que algú que estimes amb deliri marxi d’aquest món perquè vols posar fi a la seva agonia. Saps que en el moment que traspassi només et quedarà la petjada que aquella persona ha deixat en cadascú de nosaltres, saps que no li tornaràs a acaronar la mà, saps que una part de tu marxarà amb aquella ànima, però també saps que la seva vida ja fa massa que se li va enterbolir i que davant dels seus ulls només existia boira. I és que no hi ha acte d’amor més gran que desitjar-li la mort a una persona que adores. No hi ha estima més immensa que negar-li l’agonia, malgrat que regalaries anys de la teva vida a canvi d’una abraçada consentida. És molt difícil dir-li adeu a la gent estimada, però és un regal poder acomiadar-se amb calma i amor, també quan el comiat s’acompanya de tristesa i devastació.