“Jo tinc una mort petita”
Dissabte, 6 d’abril de 2024.
La cançó Grândola, vila morena, interpretada pel mateix Xavier Ruscalleda Nadal, sonava darrere l’absis de l’església de Sant Martí de Capsec, a la Vall de Bianya, i s’expandia per la serra de Malforat. La seva enèrgica veu era el tret de sortida del seu comiat. Les primeres llàgrimes s’esmunyien pels rostres dels assistents a la cerimònia. Sabem que la mort és un fet lligat a la nostra existència, anunciada després d’una llarga malaltia, que la Margarida va acompanyar amb fermesa i dignitat. Però, tal com va dir l’amic Pep Fargas, és una putada per al que mor, però també ho és per als familiars i la multitud d’amics que estimàvem en Rusca. Ens vam agombolar al prat verd i agradable de la vall, com en un aplec. Un matí per recordar la persona amb una escenificació senzilla, com ell hauria volgut, o potser no. El seu inconformisme i la seva creativitat deurien estar latents entre els amics que havien preparat l’acte. Darrere l’absis i al costat del llorer florit, l’equip de so, el faristol i el suport que apuntalava la foto d’un Xevi jovenívol, de mirada seductora, emmurriada i provocadora, posant el dit en una ratera, com si ens convidés a la transgressió. La Montse recità Cançó de bressol, de Vicent Andrés Estellés, poema de record i nostàlgia. En Domènec Moli destacà l’activista cultural, que va sacsejar la premsa i la cultura olotina de l’època i, sobretot, en va lloar la seva gran amistat. En l’acte, no hi podia faltar l’essència d’en Rusca, el teatre. El grup La Funerària va representar un tastet de Tot esperant Godot, el clàssic de Samuel Beckett, que en Xavier va recuperar i dirigir. Hi eren també els adolescents i les dues professores de música, la Tona i l’Eli, que amb l’audiovisual Mai més el 2023 van convertir en Rusca en un avi amb Alzheimer. Els joves en destacaven la perseverança. Tot i estar molt dèbil, va gravar l’escena de l’avió estavellat a Requesens. Miquel Riera explicà l’anècdota del 1983, quan en Xevi li proposà cantar sis poemes de Miquel Martí i Pol en una setmana, i no havien cantat mai. En Jordi, un dels seus germans, elogià els reptes polifacètics del seu germà. Va cloure l’acte la Clàudia llegint un dels textos que el pare guardava en un petit objecte per a cadascun en néixer: per a la Júlia, la Clàudia i en Lluc. Aquesta és la millor herència, les paraules sinceres del que és la vida.
