No ens falleu!

“No ens falleu”, aquestes van ser les paraules que es van poder escoltar recentment per boca de Wayne Griffiths, president de SEAT. S’adreçava al govern espanyol, representat en aquell moment pel ministre d’Indústria, Jordi Hereu, i també a la Unió Europea, amb l’objectiu d’obtenir-ne un compromís ferm de fer realitat l’aposta estatal i comunitària per la transició al vehicle elèctric. De manera molt especial, tenien sentit aquestes paraules a Espanya, ja que en els darrers temps s’ha advertit un decreixement en la demanda de vehicles cent per cent elèctrics al nostre país, a diferència del que està passant en d’altres del nostre entorn, com Alemanya i França. I, efectivament, van ser formulades davant de representants institucionals diversos i en presència del rei Felip VI, en ocasió de la seva visita a la nova planta que la companyia està construint a Martorell per a l’assemblatge de les cel·les de bateries que es fabriquen a Sagunt. Griffiths i el president del Grup Volkswagen estaven d’aquesta manera instant els poders públics a fer un esforç per l’estabilitat de les decisions que prenguin en matèria de política econòmica i energètica, cosa molt difícil tenint en compte el nivell de crispació i polarització que es va instal·lant en la política espanyola, però sobretot perquè, i imagino que en són conscients, és palmària la dificultat de fer realitat de manera contemporània dos dels principals ODS formulats en l’Agenda 2030: mitigar la pobresa i aconseguir que l’activitat humana no condueixi al col·lapse mediambiental.

El grup Volkswagen, probablement el més important del món en el sector de l’automoció, afirma que l’electrificació d’aquest àmbit no té pla B, és a dir, que no hi ha una alternativa, si més no a curt i a mitjà termini, al cotxe elèctric. Desconec el real abast actual de la innovació i de les perspectives que pugui obrir en la resolució d’alguns dels principals problemes que planteja ara mateix el cotxe elèctric, però no són menors: el reciclatge de les bateries, que continuen tenint una mida massa gran, obligatòria d’altra banda si es pretén mantenir un nivell òptim en la necessària refrigeració; la consegüent relativament escassa autonomia del vehicle; la dificultat per dur-ne a terme la recàrrega de manera continuada en cicles ràpids si es vol evitar la ràpida obsolescència, i, sobretot, com es pot solucionar la demanda massiva de subministrament elèctric si se’n generalitza l’ús. Són probablement aquests problemes alguns dels que han retret els potencials partidaris d’optar per la compra d’un vehicle totalment elèctric, sobretot en el cas dels que no disposen de la possibilitat de recarregar-lo al mateix domicili, que, per cert, són la majoria. Però sens dubte tampoc ajuda el fet que les tan anunciades ajudes a la renovació del parc automobilístic no compensin ni de bon tros, si efectivament s’arriben a obtenir, l’elevat cost d’aquest tipus de vehicle.

Hem anat comprovant al llarg d’aquests darrers anys com cada nova exigència en matèria de sostenibilitat és un nou cop a la butxaca dels estrats socials més desafavorits: menjar amb qualitat ecològica costa diners, tenir accés a entorns constructius confortables costa diners, no contaminar costa diners. Un cotxe elèctric és sens dubte una bona mesura per descarbonitzar l’aire, però ni evita haver-se de fabricar mitjançant altres elements contaminants ni està a l’abast de totes les butxaques. Al mateix temps que mesures que resulten costoses s’imposen a les rendes més baixes amb l’objectiu de salvar el seu planeta, s’accelera la paradoxa que s’arrela en el cor dels ODS: que el principal dels propòsits, i no formulat, és fer-los compatibles de manera que la humanitat, tota ella, sense exclusions, pugui sobreviure als seus bons propòsits.

Griffiths al·ludia i instava a aconseguir un “marc propici estable per a la inversió”, però li hauríem de preguntar si, com a contrapartida, en aquesta col·laboració publicoprivada que creï el paisatge més favorable, la part privada hi inclou la lleialtat en l’aposta, per exemple, quan afirma que no hi ha alternativa al cotxe elèctric: no deu ser el punt de suport empresarial per saltar, en un horitzó encara no visible, cap al cotxe propulsat per una pila d’hidrogen o altres fórmules encara ni tan sols imaginades? Perquè, si fos així, com a ciutadania sí que estem legitimats per exigir als nostres governants que siguin capaços d’analitzar l’abast de les propostes i la veritat que les anima, atès que són ells els que tenen el deure de decidir d’acord amb criteris de justícia, i també nosaltres podem dir: “No ens falleu!”