Talents perduts

Avui disposem de força coneixement científic i rigorós sobre les bases biopsicològiques de la intel·ligència i del funcionament cognitiu dels nostres infants i joves. I, a pesar d’això, aquest fet no incideix en la qualitat formativa de l’alumnat. El concepte “talent” s’ha vulgaritzat i el seu sentit s’ha transformat col·loquialment en sinònim de capacitat si voleu bona. Haig d’insistir que capacitat i talent no són el mateix i que la mateixa vulgarització del concepte ha assimilat els significats. Preocupa que les nostres ments més brillants no disposin de les oportunitats per desplegar tot el potencial que tenen. La societat, per la seva part, no n’és conscient, que el seu futur també és el nostre. Si prenem en consideració que un 10% de l’alumnat d’ensenyaments obligatoris a Catalunya presenta altes capacitats, segons dades oficials, n’hi hauria d’haver 140.000 casos identificats però només se n’acrediten 3.607, o sigui que ignorem el 97,5 per cent restant. El sistema educatiu té regulació sobre l’atenció de les necessitats específiques d’atenció educativa, però la norma i la realitat discorren per camins oposats. Ignorar la diversitat dels més capaços és desatendre’ls. En una situació de sota mínims, els nostres talents opten per anar-se’n a l’estranger, on reben aquella consideració que aquí no tenen, però ho fan amb una formació rebuda amb els nostres impostos. La cultura del poc esforç, la immediatesa, uns resultats escolars vergonyosos, influenciadors i cantants eufòrics i dels programes televisius escombraria, contrasten amb les proclames d’universitats, empreses i cambres de comerç que insisteixen en la retenció del talent. Un talent que no veiem perquè no està identificat ni estimulat. Un talent que vindrà de fora. Imagineu-vos el que podríem ser si identifiquéssim sols aquest mínim del 10 per cent de la població escolar primer, i universitària després, per fomentar el dret individual a la igualtat d’oportunitats, per fer-nos més competitius econòmicament i social. Manca més compromís educatiu, menys populisme, més despesa, més igualtat d’oportunitats i més docents formats en la diversitat, i no solament els orientadors, per tal que una vegada per totes ens posem plegats, administració, empreses, universitats i iniciativa privada, per revertir la situació. I tot allò que no estimulem, ho perdem definitivament.