Valoració del pedaç

La meva nevera acaba de fer vint-i-cinc anys. El rellotge on miro l’hora en començar aquest article, fa més de vint anys que el duc al damunt. La màquina d’escriure és relativament nova, però a casa del meu pare encara hi ha la “Remington” portàtil, que deu ser tan vella com jo i que funciona perfectament.

L’altre dia estava una mica intranquil –que si el cor, que si la “distonia neurovegetativa”, el que se sol dir– i m’estava a la cuina bevent un vas d’aigua quan vaig adonar-me del brunzir regular del motor de la nevera. Em semblà que funcionava molt millor que el meu motor. Potser sí que ara fa una mica més de soroll que quan era nova, com si la tasca de refrigeració li costés més esforç. Però la veritat és que no me n’he hagut de preocupar mai, ni li he donat reconstituents ni sedants. Durant vint-i-cinc anys ha mantingut el seu ritme, amb la precisió de qui pot mantenir-lo vint-i-cinc anys més. Pel que fa al rellotge, sospito que continuarà fent el seu rapidíssim “tic-tic” després que s’hagi aturat el meu “tac-tac”.

L’home és un inventor de màquines. Telers, planxes, vaixells, ventiladors, avions, màquines de cosir, grues, automòbils, molins de vent, torns… L’home mateix és una màquina, diuen. Una màquina natural. La natura també fabrica màquines, les màquines animals, però no sap conservar-les. Ben al contrari, les fabrica de manera que ja duen l’envelliment programat. L’envelliment inevitable, perquè la natura no fabrica peces de recanvi. És com si fabriquéssim cotxes i per a cada cotxe només fabriquéssim quatre pneumàtics i quatre bugies.

Podríem dir que la natura és destructiva i l’home conservador? En un cert sentit, sí. A la natura li sobra energia multiplicadora i pot despreocupar-se immediatament d’allò que ha creat; cada individu –cada home, cada flor, cada peix–, quan acompleixi el seu procés de progressiva destrucció, serà substituït per un altre, per milers d’altres. Si l’home fabriqués màquines capaces d’autoreproduir-se, probablement actuaria igual. La màquina-individu seria menyspreada al costat de la màquina-espècie.

Penso que la industrialització pot ser interpretada com un intent de l’home d’avançar per aquest camí, i en tenim un indici en la creixent imposició dels objectes “no recuperables”. El bolígraf que llencem un cop “acabat” pertany a una altra concepció del “mon humà” que l’estilogràfica que podia continuar “viva”, a través de generacions, gràcies a omplir-la de nova tinta milers de vegades; l’home ha volgut copiar la natura, llençant alegrement allò que es “gasta”. Sense arribar a l’extrem esnob del personatge Marie-Chantal –un dels seus acudits és dir: “sí, he canviat de cotxe perquè el cendrer ja era ple”– s’ha creat en general una mentalitat desaprofitadora.

La crisi econòmica duu a replantejar aquestes qüestions, i és possible que l’home recuperi la valoració del pedaç, un producte de la creativitat humana que la natura ignora. Al capdavall, quan la natura ens vol “acabar” el cor, els ulls, el ronyó o una cama, hem de confiar en la capacitat apedaçadora de l’home-tècnic, i sovint en la generositat apedaçadora de l’home-germà que ha fet donació de les peces útils de la seva màquina ja definitivament aturada.