El Corpus

La notícia que el dia de Corpus no serà festa m’ha deixat perplex. Sembla, a més, que només deixarà de ser-ho a Catalunya –no sé en aquests moments si també als altres Països Catalans– amb l’argument que nosaltres ja fem d’altres festes, com Sant Esteve o el dilluns de Pasqua. Es veu que això de les festes s’ha convertit en una operació aritmètica –més, menys, igual– o en una qüestió de pura programació laboral. Que l’Església catalana s’hagi avingut a traslladar la commemoració al diumenge següent, trencant una tradició secular, m’ha deixat de pedra.

El dijous de Corpus ha estat respectat entre nosaltres durant més de sis-cents cinquanta anys. La Gran Enciclopèdia concreta que a Vic ja se celebrà el 1318 i que el 1320 el consell municipal de Barcelona ordenà que es tanquessin obradors, botigues i mercats. A Girona la festa consta des del mateix 1320, i poc després seguiren Lleida, Tortosa, València i Perpinyà, i vers el 1370 ja era general a totes les parròquies.

El Corpus –que és així com l’anomena la gent del nostre país– és una festa popular i al mateix temps solemne, que en d’altres temps harmonitzava l’encarcarament protocol·lari processional amb una colla d’“entremesos” que representaven escenes bíbliques i nombrosos animals mítics, gegants, balls, etc. Quan aquests ingredients escènics foren suprimits, començà la davallada de la festa, i hem de dir-ho ben clar: en nom del que fos, el que se suprimí fou un testimoni històric i cultural insubstituïble, i es trencà el fil visible que ens lligava a la Catalunya medieval.

¿Què hi diuen els berguedans, que han conservat tossudament el dia de Corpus l’esplèndida Patum? Què hi diuen els argentonins i els sitgetans, que aquest dijous encatifaven els carrers amb un pacient treball floral i comunitari? Vet aquí un any que passarà a la història de Catalunya: el 1980 el govern i l’església van estar d’acord a decretar que el dijous de Corpus s’havia acabat i que la commemoració es traslladava al diumenge següent.

Vejam si ens entenem. Si les processons van de baixa, no hi tinc res a dir. Si la gent s’estima més aprofitar la festa per a dormir, sortir al camp o veure una pel·lícula eròtica que participar públicament en l’adoració eucarística, hi té perfecte dret. Si el Corpus tradicional es va morint, ja ens n’explicaran el perquè els capellans i els sociòlegs. Però home, ¿no el podríeu deixar morir en dijous? Per què l’heu de matar tan administrativament, duent-lo a l’asil obligat d’un diumenge?

Jo sóc partidari de vetllar pels costums que ens defineixen, des de la “pietosa” –que no ho era tant– processó de dijous de Corpus fins a la “pecaminosa” –que tampoc no ho era massa– revetlla de Sant Joan. No em preocupen les etiquetes de les festes, quan són tan arrelades, i per tant –per sort– tan barrejades i poc ortodoxes. Em preocupa no perdre-les. Si jo fos el Bisbat, hauria mantingut el dijous de Corpus i hauria convidat a participar-hi els grups d’animació popular i cultural que avui funcionen a Catalunya, els castellers, les companyies de mim i de teatre de carrer…

Però, és clar, jo sóc un infidel drogat de ginesta.